Carles Armengol Gili

Els maldecaps de compartir pis, juntament amb la depressió que comporta que et deixi la parella, són els eixos en els que es mou aquesta comèdia de l’autor, director i actor Gabriel Córdoba. Tot i compartir escenari amb un altre intèrpret, és ell el que porta el pes de la funció, sobretot per la seva gran capacitat de comunicació amb el públic. Córdoba és conegut com a monologuista, i potser és això el que fa que conegui molt bé els recursos que li permeten apropar-se a l’espectador. La història és simpàtica -tot i que amb sorpresa final- i el resultat ha satisfet ja a un bon nombre de públic. Recomanable per a passar una estona distreta i deixar-se arrossegar per […]

Sempre és gratificant veure les creacions de Claudio Tolcachir. Les seves obres, que també dirigeix i en ocasions interpreta, són un retall de la vida o, més ben dit, un reflex deformat de la vida real. Les situacions que crea parteixen de les coses més quotidianes i es transformen, a poc a poc, en trames de final imprevisible. Igual que a la vida, Tolcachir deixa els seus personatges-actors al servei de la història, i a base d’improvisacions els aboca a un destí pervers i capriciós. Si a això hi sumem uns actors en estat de gràcia, obtindrem un espectacle ric en matisos i gustós pel que fa a sensacions i emocions. Ara bé, en aquest tipus de teatre hi poden […]

En ocasions hi ha obres de teatre que es converteixen en un fenomen global, en aquella peça que cal veure i que, per tant, és de representació quasi obligatòria en qualsevol ciutat que vulgui estar en primera línia. “Venus in fur”, de la que ja s’ha rodat la pel·lícula, entra en aquest selecte club que també inclou títols com “Arte”, “Un Déu salvatge”, “L’habitació blava”, etc. Són obres dispars però que tenen intencions similars i acaben representant-se quasi de la mateixa manera, transcendint fins i tot la seva pròpia qualitat i intentant semblar millors del que realment són. A la representació del Goya es poden veure totes les virtuts d’aquest tipus d’obres… i també tots els defectes. Sigui com sigui, […]

Algú podrà dir que aquesta obra de Rodolf Sirera ha quedat superada pels anys, ha perdut efectisme o simplement esdevé feixuga i discursiva. Aquest algú potser podrà tenir raó si parla d’altres muntatges de l’obra, però segurament la perdrà si parla del muntatge que ens presenta ara Mario Gas. I és que aquest cop se’ns serveix el verí amb molta elegància, un ambient de thriller exemplar i una direcció d’actors exquisida (recordem que Miguel Ángel Solà i Daniel Freire són dos gats vells… i argentins, que se les saben totes). Molt recomanable pels que encara van al teatre a enamorar-se de les paraules i d’uns bons intèrprets.

“La flauta màgica” deu ser l’òpera que més adaptacions “teatrals” deu haver tingut de la història. A casa nostra es recorda la mítica adaptació del Lliure, la fantasia musical d’”El somni de Mozart”, la versió minimalista que ens va dur Peter Brook i, per descomptat, la visió de Comediants, que tot i ser representada com a òpera destil·lava teatre pels quatre costats. Ara Dei Furbi ens porta la seva aproximació, que esdevé juganera, enginyosa i divertida. Amb poquíssims elements, sense cap instrument musical, una imaginació propera al teatre familiar i una gran càrrega d’ironia, els sis actors-cantants defensen el joc amb molta competència. Una joguina realment llaminera que agradarà a un públic molt ampli.