Carles Armengol Gili

Hera es casa amb Zeus i ens convida a tots a la festa, juntament amb Afrodita, Dionís, Ares i Hades. Una reunió de divinitats que promet una festa eterna però que també amaga enganys, traïcions, infidelitats i lluites internes. Amb aquesta premissa, Marc Artigau ens vol parlar de l’abús de poder, i ja no només a la Grècia clàssica sinó també en els nostres dies… i a tots els nivells. És per això que es parla de xarxes socials i l’escenari es transforma en una sala de ball, ja des d’abans de l’entrada del públic. Com a totes les festes, a vegades la disbauxa s’excedeix i pot acabar arruïnant la nit. Aquí és potser l’excés de temes, idees i estils […]

Abans de res cal aplaudir la iniciativa d’una productora com Beon Entertainment, que porta uns anys adaptant al gènere musical alguns dels més famosos bestsellers i personatges de la literatura mundial. Es van atrevir amb El médico, Antoine (basat en El Petit príncep) o ¿Quién mató a Sherlock Holmes?, i aquesta temporada porten a Barcelona El tiempo entre costuras i, d’aquí a poques setmanes, La historia interminable. Però això no acaba aquí, perquè ja tenen en producció el que sembla, a priori, un muntatge musical quasi impossible: Los pilares de la tierra. La veritat és que d’ambició no els hi falta, i això és potser el que a vegades pot jugar tant a favor, com en contra. A favor, perquè […]

La productora teatral Sixto Paz (Pulmons, Història, Les coses excepcionals, Classe, etc) sempre ens porta obres que fomenten el debat a la sortida, que et sacsegen d’una manera o altra i que poques vegades tenen un missatge únic i absolut. Crec que Bèsties, de la britànica Monica Dolan, hi encaixa perfectament. L’autora planteja un cas realment polèmic –una nena de vuit anys li diu a la seva mare que vol posar-se pits- i a partir d’aquí no escatima en recursos dialèctics per criticar a una societat cada cop més sexualitzada, a uns mitjans de comunicació que jutgen abans de saber, a uns mecanismes socials que coarten però no rehabiliten… Potser es pren massa temps per justificar l’actitud de la mare, […]

Ja fa anys que Roberto G. Alonso ens regala espectacles que estan a mig camí entre el cabaret, la poesia i el missatge reivindicatiu. Ho hem vist a A mí no me escribió Tennessee Williams, Laberint Streptease, Agárrate o les mateixes incursions al Cabaret 13, ara ja desaparegut. Aquest nou monòleg -que tampoc és un monòleg pròpiament dit- torna a apostar pel mateix to, però amb la temàtica de les travestis com a eix central. De fet, es tracta d’un encàrrec del mateix artista al dramaturg Josep Maria Miró, que construeix una mena de tesi sobre la reivindicació del transformisme. Comença fent un repàs històric del gènere per passar, ja a la part final, a centrar-se en la vida –inventada […]

Està clar que vivim en un món corrupte i corromput que no para de generar desigualtats. Sembla com si només uns pocs fossin els convidats a la festa; una festa que paguem tots i que sovint ens deixa en el trist paper d’espectadors o servidors. La Calòrica ens transporta al Congrés de Viena de 1814 per il·lustrar la fi de l’Antic Règim i el naixement, encara tímid, del liberalisme econòmic… que més tard desembocarà en el capitalisme neoliberal de la Thatcher i alguns altres. Un canvi de paradigma que seguia tenint com a objectiu preservar les riqueses i els privilegis dels que més tenien i deixar al poble on sempre havia estat, a la base del sistema… Canviar-ho tot per […]