Carles Armengol Gili

No és que sigui un gran admirador de la pel·lícula de Sally Potter, però sí haig d’admetre que va constituir un bon exercici d’estil i un divertiment prou sofisticat dins del cinema independent britànic. L’increïble repartiment i la seva factura en blanc i negre van acabar de fer la resta, fins a convertir The party en una petita peça de culte. Per a mi la seva gran virtut, vista sis anys després de l’estrena, és l’ambient enrarit i incòmode que es respira des del principi, així com l’humor soterrat i corrosiu dels personatges. Unes virtuts que, desgraciadament, no he trobat en la versió teatral. Aquesta adaptació de Sergi Berbel, que també s’encarrega de la direcció, ha optat per ser força […]

Mel Brooks és un d’aquells genis indòmits que a vegades apareixen a Hollywood, i també a Broadway. Són artistes amb un estil molt marcat, incòmodes per a la indústria en determinats moments però també molt rendibles en d’altres. No són aquells artistes que reben premis i homenatges massa sovint, però cal dir que en el cas de Brooks els seus pocs reconeixements en més de 60 anys de carrera venen precisament per The Producers: Òscar al millor guió original per la pel·lícula del 1967 i tres premis Tony per l’adaptació musical en el 2001. Enguany també serà recompensat amb un Òscar honorífic per tota la seva trajectòria. The producers, com ja hem dit, parteix d’una pel·lícula protagonitzada per Gene Wilder […]

Aquest no és un espectacle com els altres i la seva comparació amb la resta de la programació tampoc seria justa… No és teatre de text, no és cabaret, ni tampoc un musical a l’ús… encara que sigui les tres coses alhora. És més aviat el resultat d’un fenomen televisiu (Drag Race España), una mena de celebració de la diferència i d’un gènere únic: el drag o espectacle basat en el transformisme. Un gènere antic, sí, però contínuament regenerat i actualitzat. El seu últim graó evolutiu va ser gràcies al programa televisiu de LogoTV, presentat per l’inefable RuPaul des del 2009. I si bé és cert que d’espectacles de drag n’hi ha a molts llocs (i de molt bons), insisteixo […]

Estem davant d’un musical de petit format realment curiós. I diem que és curiós tant pel tema escollit com per la forma i, sobretot, pel repertori triat. Les cançons podrien ser les d’un recital de Maria del Mar Bonet o Marina Rossell, però l’eix comú que les vertebra és el que ha impulsat a la companyia Teatre Nu a aprofundir en el llegat una mica sinistre de la cançó popular catalana. Suposo que a molts indrets les rondalles i les cançons que es transmetien de viva veu estan plenes de fets escabrosos i rocambolescos, però no deixa de sorprendre la gran quantitat de lladres i assassins que s’amaga darrera de temes innocents que hem cantat, o hem sentit cantar, mil […]

El 1975 Miguel Delibes escrivia la novel·la Las guerras de nuestros antepasados, una forta crítica a l’absurditat de la violència i especialment de les guerres. Fins i tot diria que va de l’absurditat de la naturalesa humana en general, amb personatges que es mouen pels seus instints i un protagonista –de nom, Pacífico- que s’enfronta al “garrote vil” per honestedat i bonhomia. Un protagonista que prové de l’Espanya rural (el que ara potser anomenaríem “la España vaciada”) i que va desgranant, des de la presó, una vida tan real com esperpèntica. No és estrany, però, veure novel·les de Delibes damunt dels escenaris, transformades en famosos monòlegs (Cinco horas con Mario o Señora de rojo sobre fondo gris) o peces més […]