Carles Armengol Gili

Els rapinyaires es presenta com una comèdia negra, amb petit misteri de fons, però amb un clar missatge: parlar de la corrupció immobiliària, de l’especulació i de certes actituds de “rapinyaire” a la Catalunya preolímpica. És bo tenir en compte aquesta última dada, ja que si no fos perquè es parla del 1985 al principi de l’obra o perquè es citen algunes dades concretes al final potser podria passar desapercebuda… I és que les accions immobiliàries de dubtosa moralitat s’han donat en el passat i segueixen donant-se també a dia d’avui. Roc Esquius ens ofereix un text que comença de forma excessivament expositiva i que s’orienta, de mica en mica, cap a una comèdia força convencional fins que li queden […]

I per fi arriba la tercera part de la trilogia catalano-argentina que ha aconseguit arrancar moltes rialles en el Grec d’enguany. No podia ser d’altra manera que reunint a les dues famílies que van protagonitzar, respectivament, Silvia i La paella dels dijous. Aquest cop es troben tots –com una família normal i disfuncional alhora- en el pati d’una casa que les mares han llogat a Zahara de los Atunes. Entre parets blanques i geranis florits, les dues caps de família pretenen que els fills es coneguin i congeniïn. Ja es veu venir, de lluny, que no serà fàcil… La comicitat de Rovira vs Rodríguez es basa sobretot en els tòpics de les dues cultures: l’independentisme, la suposada gasiveria dels catalans, […]

Recordo que quan vaig veure The Great Tamer, en el Grec del 2017, ja vaig comentar que els espectadors que només anessin a mirar segur que no comprendrien res i es sentirien frustrats. Per veure un espectacle del grec Dimitris Papaioannou, un hi ha d’anar disposat a sentir, a deixar-se emportar per un món oníric i estètic sense esperar cap missatge en concret. Tot i així, m’ha sorprès que INK tingués tantes lectures i tantes possibilitats temàtiques, ja que la seva abstracció ens remet de seguida a mons ja coneguts: el de la ciència ficció i el terror, sense anar més lluny. A més, cada espectador pot treure les seves pròpies conclusions de la relació entre els dos protagonistes; una […]

Sabíem de la qualitat autoral d’Alberto Conejero i de la seva magnífica prosa. Sabíem que la direcció d’Albertí (tractant-se en aquest cas d’un monòleg) tiraria cap a la simplicitat escènica i el minimalisme formal. I sabíem també que aquesta era la gran oportunitat per a Rubén de Eguía de demostrar el gran actor en el que s’ha acabat convertint, tal com ja vam començar a endevinar a Els homes i els dies. I tenint en compte tot això, també sabíem que seria una aposta arriscada, dura, no apta per a un espectador que busqui un entreteniment lleuger. Sabíem que havíem de fer un esforç com a públic, i crec que fer-ho acaba valent realment la pena. El resultat de En […]

Aquesta és una obra necessària, oportuna… i fins i tot oportunista, donades les circumstàncies en les que ens trobem. Quan un entra al teatre hi va disposat a escoltar moltes coses que sap que no li agradaran, que l’alarmaran, però ho fa conscient de que enmig de la ironia hi trobarà claus per combatre (o per entendre, encara que sigui a contracor) el moviment feixista. Ara bé, quan entrem ens trobem amb un decorat televisiu de late show o similar. Sembla l’espai ideal perquè aparegui Andreu Buenafuente, Marc Giró… o fins i tot la Lali Symon que justament aquests dies ocupa l’escenari del Romea. Però no, no és cap d’aquestes persones. S’anuncia de cop a Mercè Arànega, i aquesta es […]