Carles Armengol Gili

Escoltar els versos de Calderón de la Barca sempre és un gust i un privilegi, i si es tracta dels versos d’un dels millors actes sacramentals que va escriure encara millor. El gran teatro del mundo no deixa de ser una peça religiosa amb una estructura al·legòrica i un tema eucarístic, que sovint es representava –com tots els actes sacramentals- el dia de Corpus Christi, però no cal oblidar que Calderón va ser un autor revolucionari en el gènere i el que fa amb aquesta peça és realment un prodigi i un mostrari en el que posteriorment s’emmirallaran molts altres autors. Per començar, articula un tema central que dona molt de si: considerar el món com un teatre, on cadascú […]

Ja fa més de 10 anys que aquest espectacle sobre la vida de Miguel de Molina roda per tota Espanya. Un espectacle que li ha valgut al seu actor protagonista el premi Max d’interpretació i el premi de la Unión de Actores, entre altres. Un monòleg amb cançons que repassa els fets més importants que van envoltar al cantant folklòric, un represaliat de la Guerra Civil que es va passar més de mitja vida a l’exili “por rojo y por maricón” (el mateix que li van dir a Lorca, amic i coetani de Molina). L’obra, per tant, va més enllà de la peça autobiogràfica per convertir-se en una defensa de la llibertat i en un cant contra l’homofòbia. De fet, […]

Hi ha obres de teatre que són monumentals, ja sigui pel seu desafiament, per la seva ambició o perquè acaben essent un fenomen extrateatral. Ara em venen al cap Àngels a Amèrica, Homebody/Kabul o Agost, per posar només exemples de la dramatúrgia nord-americana, sempre avesada a construir obres que aspiren a ser “més grans que la vida”. En aquest cas estem davant d’una obra magna, no només per la seva durada extrema (recordem que les dues parts d’Àngels a Amèrica tenien una durada fins i tot superior) sinó per la força del missatge i per la voluntat d’unir generacions davant de problemes comuns. Matthew López escriu un text que beu directament d’autors com O’Neill o Kushner, però que es presenta […]

Yasmina Reza és una autora que connecta ràpidament amb el públic. El seu teatre utilitza l’humor (la majoria de les seves obres són comèdies) però sempre per posar-lo al servei d’una causa major, com si volgués parlar-nos de temes més transcendents del que poden semblar a primer cop de vista. A Art va posar a tres homes davant d’un quadre completament blanc com a metàfora de la banalitat, la mentida o l’engany. A aquí, en canvi, cita a dos matrimonis per parlar “civilitzadament” sobre la baralla que han tingut els seus dos fills mentre jugaven en un parc. Aviat veurem com l’educació i les bones paraules poden desaparèixer ràpidament quan es toquen temes sensibles. L’obra comença amb uns diàlegs breus, […]

Vam conèixer al Col·lectiu Desasosiego a Un segundo bajo la arena, i ja allà se’ns parlava d’uns personatges atrapats, solitaris, que optaven pel contacte amb el públic com a solució als seus problemes existencials. A Breu visita a la gola del llop no ha canviat massa la cosa… Els personatges segueixen atrapats, a la seva manera, en un espai que actua pràcticament com a símbol: un antiquat saló de bingo. I és que res pot resultar més trist i desesperançador, sobretot si veiem el local en qüestió com un lloc on la felicitat depèn de l’atzar, on les esperances són petites i conformistes, on el temps sembla haver-se aturat indefinidament… Com a espectador, cal afrontar les obres de la companyia […]