Carles Armengol Gili

Amb els anys, els escenaris barcelonins han vist diverses versions de La gavina. Jo en recordo dues, diametralment oposades: la clàssica i ostentosa de Josep Maria Flotats i la minimalista d’Àlex Rigola. Les dues tenien punts a favor, i sobretot tenien l’esperit de Txékhov en el seu interior. Ara, una quants anys després, ha tornat a passar el miracle i ha aparegut aquesta versió del Lliure que torna a tenir l’ADN txekhovià, tot i aparentar ser una obra d’ara mateix (grandiosa adaptació de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique, també director del muntatge). La gavina traspua tristesa des del seu mateix inici, i és un sentiment que recorrerà l’obra de dalt a baix. No és una cosa nova en […]

L’any 2019 s’estrenava Els dies mentits a la Sala Flyhard, i just l’any següent rebia el premi Max a la millor autoria revelació. Des de llavors, han estat moltes funcions –quasi totes interpretades per l’actriu Lara Salvador- i moltes sales on s’ha explicat, potser per primer cop, què era l’anorgàsmia i els problemes que podia comportar. Ara, segons Marta Aran –autora, directora i a la Gaudí també la única actriu-, aquest serà el comiat de la peça perquè cal tancar un cicle i engegar projectes nous. Els dies mentits comença amb dues preguntes claus: quina és la mentida més gran que t’han dit mai i quina és la més gran que has dit tu. A partir d’aquí, assistim al relat […]

L’estranger, d’Albert Camus, és una novel·la que compta amb una legió de seguidors, ja siguin els que hi veuen diversitat d’interpretacions o els que la consideren pedra angular de l’existencialisme (moviment filosòfic al que Camus no es va voler lligar mai). Aprofitant aquest llibre, i sobretot la part del judici a Meursault, la companyia Indubio ha convertit l’espectacle en un autèntic tribunal en el que els espectadors i les espectadores hi juguen un paper decisiu. Estem davant, doncs, d’un teatre participatiu i juganer, però també davant d’un exercici crític i molt intel·ligent sobre el paper de la justícia a la societat. Els tres actors de la companyia (Luis Maesso, Manuel Pico i Mar P. Soler) acompanyen en tot moment als […]

Forever Van Gogh és eminentment un espectacle visual, amb projeccions que ocupen totes les parets de l’escenari i recreen uns espais virtuals basats en l’obra de l’autor. Podríem dir que també és teatre de text, però menys. I fins i tot dansa, però només a petites dosis. El que no podríem dir és que sigui un musical, malgrat que en alguns moments hi hagi música en directe i la banda sonora hagi estat feta expressament pel reconegut violinista libanès Ara Malikian. Degut a la preeminència de l’espai visual, tota la resta queda una mica difosa… tot i basar-se en la correspondència que es van escriure els germans Theo i Vincent Van Gogh. Es dona molta informació, és cert, però la […]

Tornem a estar davant de teatre documental o teatre basat en fets reals… i sorprenentment recents. A l’igual que a Jauría, tenim parts d’un judici i algunes declaracions que es van recollir al sumari del cas, però aquí hi ha molta més dramatització. L’autora s’ha esplaiat en el context, en la presentació dels fets, i fins i tot ha utilitzat part de la cultura i el folklore de Navarra per tal de situar una gran metàfora que ajudi a tancar el cercle. Tot i així, el cercle segueix obert, ja que els condemnats segueixen a presó i la història encara no ha acabat del tot. Tot i que l’obra pren partit a favor dels protagonistes, utilitza molt bé tota la […]