Carles Armengol Gili

Tómbola comença amb una núvia a la fuga, com en aquella pel·lícula americana de la Júlia Roberts i el Richard Gere. Ens col·loca en una comèdia, més o menys agradable, en la que la protagonista ens parla de les seves relacions, de les seves llistes de peròs i contres a l’hora de buscar la persona ideal, i en la que es fa una anàlisi d’aquelles parelles famoses que van trencar-se a poques passes de l’altar. Fins aquí, doncs, una comèdia inofensiva que de tant en tant es veu esquitxada amb alguna cançoneta de Marisol, la nena prodigi espanyola que anys més tard escolliria l’anonimat per desaparèixer a Màlaga, la seva ciutat natal. I sí, la protagonista vol escapar també a […]

El teatre argentí més pur -el que vam conèixer fa anys de la mà de Javier Daulte, Rafael Spregelburd, Claudio Tolcachir i tants altres- ja forma part del nostre patrimoni. Molts vam formar el nostre gust teatral i vam créixer com a espectadors veient espectacles, aparentment senzills i carregats de veritat, que venien directament de Buenos Aires. Nelson Valente va ser un dels últims a arribar, però algunes de les seves estrenes també ens van convèncer completament. I quin és el secret del teatre argentí? Podríem dir moltes coses, però alguns dels ingredients fonamentals són la quotidianitat, la veritat escènica i la improvisació en els assajos. De fet, molts textos es creen directament amb els actors, a la sala d’assaig, […]

S’encenen uns neons, s’il•lumina un teló lluent –d’aquells de sala d’espectacles americana-, una veu en off ens fa l’anunci… i sí, finalment apareix Lali Symon, la monologuista que ens farà riure i pensar, que ens deixarà anar un missatge polític o reivindicatiu, i que finalment marxarà amb la idea d’haver canviat alguna cosa en tots nosaltres. Symon és independent, feminista, lliberal, engrescadora, no té fills ni filles i, de tant en tant, es passeja per tinder en busca de relacions. Symon és un exemple per a molta gent, i també un incordi per a d’altres… Però qui hi ha darrera del personatge quan s’acaba la funció? Aquí està la veritable essència d’una obra que vol mostrar-nos l’altra cara del show, […]

El començament de Nessun Dorma és realment prometedor. Una dona d’una època passada –potser els cinquanta o els seixanta- arriba a una clínica de gent amb possibles i comença a donar sang… a canvi d’un cistell ple. Aviat saltarem d’època i coneixerem a la seva filla i a la seva néta. De seguida veurem que se’ns parla de dones lluitadores, d’injustícia social o de lluita de classes. Uns temes que Eu Manzanares, l’autora, ja havia abordat d’alguna manera o altra a Lo nuestro, una comèdia que ja va destacar ara fa un parell de temporades. Però a Nessun Dorma hi ha alguna cosa que, de cop i volta, ho capgira tot. No sé si s’ha volgut sofisticar una trama que […]

No és la primera vegada que el món dels còmics i els superherois trepitja els nostres escenaris –de fet hi ha una altra obra del Grec d’enguany on també hi tenen força protagonisme- però està clar que el gènere s’expressa millor en altres mitjans. Tot i així, el freakisme i els personatges o situacions que l’envolten donen molt de joc escènic i molts recursos narratius, quasi tots ells enfocats cap a la comèdia. I d’això es tracta precisament La Chispa, d’una comèdia juvenil i desprejudiciada que intenta entretenir i divertir, encara que es vegi obligada a buscar temes de caire més social com ara la inseguretat ciutadana, la inoperància dels polítics o la voluntat d’un canvi radical del sistema. Temes […]