Carles Armengol Gili

Les trobades improbables entre personatges reals i famosos és una pràctica teatral més utilitzada del que ens podem imaginar. Ja fa uns anys, Kemp Powers va reunir a Cassius Clay, Jim Brown, Sam Cooke i Malcolm X en una mateixa habitació (Una nit a Miami) i no fa gaire, a casa nostra, Carles Batlle ajuntava a Marilyn Monroe amb Hedy Lamarr (Monroe-Lamarr). Els exemples són nombrosos, i ara hi sumem aquesta “reunió de treball” entre el poeta i lletrista de coples Rafael de León, l’escriptor Federico García Lorca i la cantant Concha Piquer a l’estiu de 1936, un mes abans de l’assassinat de l’autor granadí. Una trobada que mai va succeir però que serveix per posar sobre l’escena tres personalitats […]

Ja fa anys que ens trobem històries distòpiques per tot arreu, tant a la literatura com el cinema o la televisió. Costa més trobar aquestes històries al teatre, però en els darrers anys n’hem tingut alguns exemples: La nostra parcel·la, Salvació total imminent… o l’adaptació teatral d’Assaig sobre la ceguesa, entre d’altres. Les característiques d’aquest tipus de relat impliquen un món canviant, un nou ordre social, unes noves regles… i sovint una trama en la que alguns personatges intentin revelar-se contra la nova societat i buscar una justícia implícita. També és interessant que la trama tingui una intriga, un misteri o alguns fets inexplicables pels que la protagonitzen. És a dir, que generi tensió i que faci sortir a l’espectador […]

El llegat que va deixar Joan Brossa és únic i inigualable. Tenim la gran sort de tenir-lo i de que hi hagi un teatre que el conservi i el mostri al món, perquè la seva obra escènica transcendeix el text i aposta pel joc, la poesia i la màgia. Un teatre que encara emana originalitat i modernor, tot i que Brossa ja era un modern en els anys seixanta i setanta… Un teatre al que cal tornar de tant en tant per entendre la importància del surrealisme i de l’absurd a la literatura catalana en general, i en les arts escèniques en particular. Un fet que potser s’oblida sovint, però que cal reivindicar. La companyia Dei Furbi, que arriba a […]

Està clar que aquest Macbeth conté moltes i molt bones idees. El problema ve quan es volen mostrar totes de cop, i tota l’estona. Que algú cridi el text en català, un altre el xiuxiuegi en anglès, uns altres cantin al darrera i un violinista persegueixi literalment als actors al mateix temps… la veritat és que pot saturar. Sé que tot obeeix a un estil propi –el de Moreno Bernardí– que ja s’ha vist a peces com Eduard II, L’olor eixordadora del blanc i moltes altres, quasi totes al Teatre Akadèmia. El director opta sempre per un treball híbrid en el que la gestualitat, el cant i altres disciplines es barregen amb un text clàssic o més convencional. En part […]

Curiosament aquest muntatge d’El temps i els Conway comença amb l’escenari buit. I dic curiosament perquè aviat veurem com tot es transforma per oferir-nos una versió sumptuosa, espectacular, amb els seus excessos i algunes petites ombres però amb una posada en escena majestuosa, quasi de musical de gran format. És l’embolcall adequat per a aquesta peça? Es perd la intimitat d’algunes escenes entre tanta parafernàlia? És encertada la decisió de fer l’obra seguida, sense cap descans, encara que excedeixi de les dues hores? Bé, intentarem buscar algunes respostes… encara que siguin subjectives i particulars. Aprofitar tots els recursos que ofereix la Sala Gran del TNC és gairebé obligatori, si l’obra i l’ocasió ho requereixen. Crec que el decorat de Marc […]