Carles Armengol Gili

En un primer moment vaig pensar que aquesta era una obra més amb Núria Espert en el repartiment, sobretot després de veure unes companyes de viatge tan potents al seu costat. No m’esperava, per tant, trobar-me gairebé amb un recital d’aquesta actriu de 87 anys que es carrega l’espectacle a l’esquena i que eclipsa a tothom amb un personatge carismàtic i absolutament protagonista. Un exercici actoral de gran mèrit, com els que li hem vist fer en ocasions a Héctor Alterio, Concha Velasco o Lola Herrera (aquesta última, a punt d’estrenar nou espectacle al Teatre Goya). La isla del aire està basada en la novel·la d’Alejandro Palomas, en la que cinc dones d’una mateixa família emprenen un viatge a un […]

No és cap secret que el teatre belga juga actualment un paper molt important a Europa pel que fa al teatre d’avantguarda. I tampoc ens hem d’amagar que molts artistes catalans s’emmirallen des de fa anys en moltes de les seves propostes. Noms com Jan Fabre, Fabrice Murgia o la companyia Peeping Tom ja no ens són desconeguts, i fins i tot tampoc és estrany veure directors d’aquí dirigint a Bèlgica (l’exemple més recent, el de Carme Portaceli al Teatre KVS de Brussel·les). Aquesta temporada el Lliure ens aporta dos artistes més a tenir en compte: Anne-Cécile Vardalem i Miet Warlop, ambdues convertides en estrelles emergents al darrer Festival d’Avignon. Vardalem tanca la seva trilogia sobre la impossibilitat de construir […]

Un pare i els seus dos fills, ja grans, tornen a un dels paisatges del passat per reviure allò que els va separar i que va generar una sèrie de traumes i problemes mentals. Intenten recuperar l’instant concret i busquen respostes sense saber massa bé quines són les preguntes a fer… El pare espera un càstig pels anys de desatenció, la filla remou cel i terra per obtenir una mica d’amor i el fill sembla estar al marge de tot, com si no anés amb ell tot el que va passar. I és precisament això, el que va passar, la clau i el desllorigador de tota la peça. Uns fets que haurem d’imaginar, de suposar, però que són decisius per […]

El primer cop que vaig tenir consciència de Dagoll Dagom va ser quan vaig assistir a una funció escolar de Glups!, allà per l’any 1983. Temps després vindria Mar i cel, i allò es va convertir en un autèntic fenomen, i també en el boom dels musicals catalans. Fins i tot es va crear un petit grup d’artistes especialitzats en el gènere, i entre tots ells una abanderada que no parava de tenir èxits: Àngels Gonyalons (La botiga dels horrors, Estan tocant la nostra cançó, Mar i cel, Memory, Tots dos, Germans de sang, etc). Ara sembla ser que el grup s’acomiada definitivament de l’escena, però l’actriu ha tornat a primera línia amb una força indiscutible, demostrant que és història […]

Uns mesos abans de la pandèmia vam poder gaudir, aquell cop en el Lliure de Montjuïc, de l’espectacle Paisajes para no colorear, una obra que serviria per descobrir a la companyia xilena de dansa-teatre La Re-Sentida. Tot i que aquell muntatge donava més importància a la paraula i acabava amb un claríssim discurs feminista, és fàcil trobar algunes semblances amb el que ens ofereixen ara. La coincidència més important és l’esperit de lluita i de reivindicació, així com un lliurament absolut dels intèrprets… que a moments arriben a un punt que frega el paroxisme o la catarsi. Oasis de la impunidad té com a teló de fons la revolta xilena del 2019 contra les rèmores que encara deixa l’antiga dictadura […]