Carles Armengol Gili

El 1975 Miguel Delibes escrivia la novel·la Las guerras de nuestros antepasados, una forta crítica a l’absurditat de la violència i especialment de les guerres. Fins i tot diria que va de l’absurditat de la naturalesa humana en general, amb personatges que es mouen pels seus instints i un protagonista –de nom, Pacífico- que s’enfronta al “garrote vil” per honestedat i bonhomia. Un protagonista que prové de l’Espanya rural (el que ara potser anomenaríem “la España vaciada”) i que va desgranant, des de la presó, una vida tan real com esperpèntica. No és estrany, però, veure novel·les de Delibes damunt dels escenaris, transformades en famosos monòlegs (Cinco horas con Mario o Señora de rojo sobre fondo gris) o peces més […]

Amor a mort és una peça de cabaret reivindicatiu –com marca el gènere- amb cançons i petits esquetxos. Es tracta de reivindicacions de caire feminista, sense amagar un cert activisme conscient, que en ocasions semblen allunyar-se del tema que es presenta com a excusa: l’amor i les dificultats per trobar-lo, mantenir-lo o deslliurar-se’n. Algunes historietes semblen agafades amb pinces, però en totes aquelles obres que agafen textos de diversos autors aquesta diferència és un peatge que cal acceptar. A més, el cabaret ho accepta quasi tot, i al final la barreja -obviant alguna sortida de to o alguna justificació innecessària- acaba obtenint un molt bon resultat. Una part molt important d’Amor a mort, tractant-se d’un espectacle musical de petit format, […]

Els rapinyaires es presenta com una comèdia negra, amb petit misteri de fons, però amb un clar missatge: parlar de la corrupció immobiliària, de l’especulació i de certes actituds de “rapinyaire” a la Catalunya preolímpica. És bo tenir en compte aquesta última dada, ja que si no fos perquè es parla del 1985 al principi de l’obra o perquè es citen algunes dades concretes al final potser podria passar desapercebuda… I és que les accions immobiliàries de dubtosa moralitat s’han donat en el passat i segueixen donant-se també a dia d’avui. Roc Esquius ens ofereix un text que comença de forma excessivament expositiva i que s’orienta, de mica en mica, cap a una comèdia força convencional fins que li queden […]

I per fi arriba la tercera part de la trilogia catalano-argentina que ha aconseguit arrancar moltes rialles en el Grec d’enguany. No podia ser d’altra manera que reunint a les dues famílies que van protagonitzar, respectivament, Silvia i La paella dels dijous. Aquest cop es troben tots –com una família normal i disfuncional alhora- en el pati d’una casa que les mares han llogat a Zahara de los Atunes. Entre parets blanques i geranis florits, les dues caps de família pretenen que els fills es coneguin i congeniïn. Ja es veu venir, de lluny, que no serà fàcil… La comicitat de Rovira vs Rodríguez es basa sobretot en els tòpics de les dues cultures: l’independentisme, la suposada gasiveria dels catalans, […]

Recordo que quan vaig veure The Great Tamer, en el Grec del 2017, ja vaig comentar que els espectadors que només anessin a mirar segur que no comprendrien res i es sentirien frustrats. Per veure un espectacle del grec Dimitris Papaioannou, un hi ha d’anar disposat a sentir, a deixar-se emportar per un món oníric i estètic sense esperar cap missatge en concret. Tot i així, m’ha sorprès que INK tingués tantes lectures i tantes possibilitats temàtiques, ja que la seva abstracció ens remet de seguida a mons ja coneguts: el de la ciència ficció i el terror, sense anar més lluny. A més, cada espectador pot treure les seves pròpies conclusions de la relació entre els dos protagonistes; una […]