Carles Armengol Gili

Sabíem de la qualitat autoral d’Alberto Conejero i de la seva magnífica prosa. Sabíem que la direcció d’Albertí (tractant-se en aquest cas d’un monòleg) tiraria cap a la simplicitat escènica i el minimalisme formal. I sabíem també que aquesta era la gran oportunitat per a Rubén de Eguía de demostrar el gran actor en el que s’ha acabat convertint, tal com ja vam començar a endevinar a Els homes i els dies. I tenint en compte tot això, també sabíem que seria una aposta arriscada, dura, no apta per a un espectador que busqui un entreteniment lleuger. Sabíem que havíem de fer un esforç com a públic, i crec que fer-ho acaba valent realment la pena. El resultat de En […]

Aquesta és una obra necessària, oportuna… i fins i tot oportunista, donades les circumstàncies en les que ens trobem. Quan un entra al teatre hi va disposat a escoltar moltes coses que sap que no li agradaran, que l’alarmaran, però ho fa conscient de que enmig de la ironia hi trobarà claus per combatre (o per entendre, encara que sigui a contracor) el moviment feixista. Ara bé, quan entrem ens trobem amb un decorat televisiu de late show o similar. Sembla l’espai ideal perquè aparegui Andreu Buenafuente, Marc Giró… o fins i tot la Lali Symon que justament aquests dies ocupa l’escenari del Romea. Però no, no és cap d’aquestes persones. S’anuncia de cop a Mercè Arànega, i aquesta es […]

Tómbola comença amb una núvia a la fuga, com en aquella pel·lícula americana de la Júlia Roberts i el Richard Gere. Ens col·loca en una comèdia, més o menys agradable, en la que la protagonista ens parla de les seves relacions, de les seves llistes de peròs i contres a l’hora de buscar la persona ideal, i en la que es fa una anàlisi d’aquelles parelles famoses que van trencar-se a poques passes de l’altar. Fins aquí, doncs, una comèdia inofensiva que de tant en tant es veu esquitxada amb alguna cançoneta de Marisol, la nena prodigi espanyola que anys més tard escolliria l’anonimat per desaparèixer a Màlaga, la seva ciutat natal. I sí, la protagonista vol escapar també a […]

El teatre argentí més pur -el que vam conèixer fa anys de la mà de Javier Daulte, Rafael Spregelburd, Claudio Tolcachir i tants altres- ja forma part del nostre patrimoni. Molts vam formar el nostre gust teatral i vam créixer com a espectadors veient espectacles, aparentment senzills i carregats de veritat, que venien directament de Buenos Aires. Nelson Valente va ser un dels últims a arribar, però algunes de les seves estrenes també ens van convèncer completament. I quin és el secret del teatre argentí? Podríem dir moltes coses, però alguns dels ingredients fonamentals són la quotidianitat, la veritat escènica i la improvisació en els assajos. De fet, molts textos es creen directament amb els actors, a la sala d’assaig, […]

S’encenen uns neons, s’il•lumina un teló lluent –d’aquells de sala d’espectacles americana-, una veu en off ens fa l’anunci… i sí, finalment apareix Lali Symon, la monologuista que ens farà riure i pensar, que ens deixarà anar un missatge polític o reivindicatiu, i que finalment marxarà amb la idea d’haver canviat alguna cosa en tots nosaltres. Symon és independent, feminista, lliberal, engrescadora, no té fills ni filles i, de tant en tant, es passeja per tinder en busca de relacions. Symon és un exemple per a molta gent, i també un incordi per a d’altres… Però qui hi ha darrera del personatge quan s’acaba la funció? Aquí està la veritable essència d’una obra que vol mostrar-nos l’altra cara del show, […]