Carles Armengol Gili

Per a les noves generacions el nom de Buffalo Bill ja diu ben poca cosa, i en alguns casos potser cap. Durant tot el segle XX, però, va ser un referent de masculinitat i també una síntesi del que suposava el far west i els valors dels Estats Units. L’obra es passa una bona estona explicant tot això –es curiós la quantitat de coses que cal explicar actualment quan es parla d’alguna referència una mica antiga-, per passar després a centrar-se en la visita del cowboy nord-americà a Barcelona. El 18 de desembre del 1889, el llegendari personatge va arribar amb tota la seva troupe per representar una mena d’espectacle circense en el que reproduïa les batalles amb els indis […]

Uppgivenhet podria ser la cosina germana d’aquella Síndrome de gel que Clàudia Cedó va estrenar l’abril de l’any passat. És curiós que dues obres de text catalanes parlin quasi a la vegada d’un tema social circumscrit en principi a Suècia, tot i que la qüestió és tan preocupant que entenem l’interès i també la coincidència. Sigui com sigui, les històries de Cedó i de Daniel J.Meyer transiten camins diferents. Si la primera es centrava en les conseqüències i en tot el que envoltava el problema de dues germanes, la segona ho enfronta de molt abans i ens col·loca com a testimonis directes del que passa en un centre d’inclusió. A més, les relacions entre el Tarik, l’Ivan i l’Inge són […]

El que passa amb el teatre de Pablo Messiez és una mica el que està passant amb els darrers espectacles d’Àlex Rigola. Els dos directors han creat un llenguatge i una manera de trepitjar l’escenari que sempre és fidel a uns principis, a unes regles, a un exercici que sorgeix del joc teatral i metateatral. Són dos estils diferents i amb objectius diversos, però coincideixen en el fet de presentar els actors com a actors i no com a personatges. Es despulla l’artifici teatral fins al màxim, i s’aconsegueix que l’espectacle o la història es vagi construint davant mateix de l’espectador. Està clar que, tant en un cas com en l’altre, la proposta sorprèn i entusiasma molt més el primer […]

Ja fa uns quants anys que Àlex Rigola es dedica a despullar a alguns clàssics i deixar-los pràcticament amb l’esquelet, amb allò que aguanta l’estructura i dona sentit a tot. Són versions sense vestuari, ni escenografia, ni res que les contextualitzi. Es basen en el text, en la paraula, i a la vegada els actors –en un joc metateatral força interessant- juguen a fer de narradors i de personatges a parts iguals. Va començar l’experiència amb Ivanov, va seguir amb Vania (escenas de la vida) i va acabar la trilogia txehoviana amb La gavina. Ara repeteix l’exercici amb una obra d’Ibsen i fins i tot copia la fórmula del cub de fusta que ja es va veure a Vania. Un […]

Florian Zeller va estrenar El pare al teatre Hébertot, a París, ara fa 10 anys. De seguida es va convertir en un fenomen, i les seves traduccions es van estrenar amb gran èxit a un munt de països. A part de ser un text hàbil i força oportú sobre el tema de l’Alzheimer, també es un vehicle de lluïment per a actors veterans que volen arriscar-se i que tenen el valor per enfrontar un paper tan exigent. Alguns dels actors que s’ha posat a la pell del protagonista són Alfred Molina, Frank Langella, Keneeth Cranham, Robert Hirsch, Pepe Soriano o Anthony Hopkins a la versió cinematogràfica. Al nostre país, i concretament en el mateix escenari del Romea, ja la va […]