Carles Armengol Gili

La força del Carmina Burana fa que a vegades excedeixi la seva vessant musical i acabi convertint-se en un espectacle total. Ja pot ser a través de la dansa, com la versió que va fer el Ballet de David Campos ja fa uns quants anys, o a través dels elements de l’òpera moderna, com va fer La Fura dels Baus el 2009 i en totes les reposicions que hi ha hagut des de llavors… i fins ara. Es tracta d’un espectacle amb música en directe, un cor de 16 veus, quatre solistes i un cos de ball que farceix amb moviment algunes escenes. Hi tenim grues, un gran dipòsit d’aigua, molts efectes de llum i unes projeccions que acaparen molta […]

En els darrers anys hem vist com diferents artistes i companyies s’acostaven a Brossa, ja fos inspirant-se en la seva obra o bé agafant diferents textos i ajuntant-los en un espectacle. Hem vist la visió de Roberto G. Alonso, la de Dei Furbi, i també la d’Els Pirates, que ara tornen amb una reposició força esperada. I és que el grup ha trobat en els jocs escènics del poeta una possibilitat de seguir explorant i explotant la part lúdica que tantes alegries els hi ha donat. La setena porta agafa diferents referències brossianes, i també diferents textos o frases o màximes irrefutables, i ho encabeix tot en una oficina d’un temps ja passat… possiblement els anys setanta. I per l’oficina […]

Les trobades improbables entre personatges reals i famosos és una pràctica teatral més utilitzada del que ens podem imaginar. Ja fa uns anys, Kemp Powers va reunir a Cassius Clay, Jim Brown, Sam Cooke i Malcolm X en una mateixa habitació (Una nit a Miami) i no fa gaire, a casa nostra, Carles Batlle ajuntava a Marilyn Monroe amb Hedy Lamarr (Monroe-Lamarr). Els exemples són nombrosos, i ara hi sumem aquesta “reunió de treball” entre el poeta i lletrista de coples Rafael de León, l’escriptor Federico García Lorca i la cantant Concha Piquer a l’estiu de 1936, un mes abans de l’assassinat de l’autor granadí. Una trobada que mai va succeir però que serveix per posar sobre l’escena tres personalitats […]

Ja fa anys que ens trobem històries distòpiques per tot arreu, tant a la literatura com el cinema o la televisió. Costa més trobar aquestes històries al teatre, però en els darrers anys n’hem tingut alguns exemples: La nostra parcel·la, Salvació total imminent… o l’adaptació teatral d’Assaig sobre la ceguesa, entre d’altres. Les característiques d’aquest tipus de relat impliquen un món canviant, un nou ordre social, unes noves regles… i sovint una trama en la que alguns personatges intentin revelar-se contra la nova societat i buscar una justícia implícita. També és interessant que la trama tingui una intriga, un misteri o alguns fets inexplicables pels que la protagonitzen. És a dir, que generi tensió i que faci sortir a l’espectador […]

El llegat que va deixar Joan Brossa és únic i inigualable. Tenim la gran sort de tenir-lo i de que hi hagi un teatre que el conservi i el mostri al món, perquè la seva obra escènica transcendeix el text i aposta pel joc, la poesia i la màgia. Un teatre que encara emana originalitat i modernor, tot i que Brossa ja era un modern en els anys seixanta i setanta… Un teatre al que cal tornar de tant en tant per entendre la importància del surrealisme i de l’absurd a la literatura catalana en general, i en les arts escèniques en particular. Un fet que potser s’oblida sovint, però que cal reivindicar. La companyia Dei Furbi, que arriba a […]