Carles Armengol Gili

L’obra clau de José Saramago pot donar peu a nombroses i variades interpretacions, però està clar que fer-la en època de postpandèmia obre noves finestres i ens aboca a reflexionar d’una altra manera sobre tot el que hem viscut. Per tant, ha estat un encert portar-la a l’escenari –no oblidem que aquest any es celebra el centenari del naixement de l’autor-, igual que ha estat un encert l’adaptació teatral que n’ha fet la Clàudia Cedó. Sempre diem que adaptar una novel·la al teatre és un repte majúscul, però quan es tracta d’un llibre referencial i filosòfic com aquest la cosa encara es complica més. Al final, el resultat és una obra molt més teatral del que imaginàvem, amb recursos narratius […]

El 1962 el compositor Stephen Sondheim i els lletristes Burt Shevelove y Larry Gelbart van regalar a Broadway un musical que és tot alegria i disbauxa. Basat en les farses de Plaute –Pseudolus, Miles Gloriosus i Mostellaria– l’espectacle recollia l’herència del vodevil, però també de l’slapstick i altres gèneres còmics. De fet, a la versió cinematogràfica de Richard Lester hi apareix el gran Buster Keaton en el paper d’Erronius. A la versió que ara ens ocupa, però, l’aposta ha estat un pèl diferent; s’ha optat per l’estètica de circ i s’ha decantant el conjunt cap el clown. No es pot negar que la idea és bona i que tot plegat funciona, però també s’ha de dir que en alguns moments […]

No havia llegit la novel·la de Laetitia Colombani, però em va costar molt poc temps entrar en aquesta història sobre tres dones a diferents indrets del món. Tres dones separades per la distància però unides per una trena invisible que aconseguirà que es rebel·lin i lluitin per trencar el sostre de vidre que cadascuna té damunt dels seus caps. Una història on la sororitat acaba essent protagonista, tot i que no es carreguin les tintes en contra dels homes ni hi hagi intenció de fer cap al·legat. Tres situacions creïbles i tristament reals. La història de l’Smita i la seva filla a l’Índia és la que més ens encongeix el cor, sobretot per la injustícia de les castes, a la […]

La meravellosa família Hardwicke entra de ple dret a la categoria de divertiment teatral. Lluny de ser la comèdia intel·lectual que potser algunes frases promocionals han volgut vendre, l’obra es troba més a gust en el terreny de l’homenatge lleuger i el subratllat una mica més vistós, com fet amb marcador fosforescent. Es parla de Txèkhov, sí. Hi ha moltíssimes referències als seus personatges i a les seves obres, i fins i tot algunes escenes ens acosten a les estructures dramàtiques del dramaturg rus, però tot sembla casual, quasi capriciós, i amb poques justificacions. No sabem perquè el pares els hi van posar noms de personatges… No s’explica del tot la vinculació txekhoviana… Però malgrat això, l’obra es gaudeix de […]

Ivan i els gossos és un text de la britànica Hattie Naylor que relata l’experiència real del nen Ivan Mixúkov, que en els anys noranta va escapar dels maltractaments que patia a casa i es va llençar a viure al carrer, on el va adoptar una manada de gossos salvatges. Va ser detingut per la policia, donat en adopció, i el més curiós és que en l’actualitat és militar i forma part de l’exèrcit rus. Sigui com sigui, l’obra ens explica la seva peripècia com a nen i suposa un al·legat contra la violència, la pobresa i els sistemes polítics que permeten aquest tipus de situacions. El text va ser pensat com una obra de teatre radiofònic, però més tard […]