Carles Armengol Gili

Quatre joves coincideixen a Copenhaguen en un Erasmus. S’emparellen, es separen… però segueixen mantenint relació i amistat després d’allò. Uns quants anys després es continuen reunint, però ara a Barcelona i amb menys assiduïtat. Les relacions entre ells han canviat, perquè també les vides de tots ells han evolucionat i canviat (en algun cas, de forma radical). Aquesta és la premissa d’una comèdia generacional que s’aprofita d’elements comuns, de nostàlgies i sobretot de somnis truncats i possibilitats perdudes. Crec que el punt de partida és interessant, sobretot quan un dels personatges deixa anar una proposta que ho desbarata tot. És cert que no és el tipus de “bomba argumental” que tant s’estila en moltes de les comèdies de situació actuals, […]

La cupletista es va estrenar el 2004 a Olot, i va fer temporada al ja desaparegut Teatre Artenbrut. Els seus dos objectiu eren, i encara són, donar a conèixer una sèrie de cançons avui ja pràcticament oblidades i també retre homenatge a la compositora Cándida Pérez Martínez, que va posar la música a cuplets tan famosos com Les Caramelles o La Marieta de l’ull viu. Aquesta compositora, amiga personal de Raquel Meller, va escriure algunes de les pàgines més exitoses del gènere, però va morir pràcticament en l’anonimat –ella mateixa va cremar molts dels seus arxius personals– el 1989. L’espectacle és pràcticament un petit concert amb quatre apunts biogràfics i alguna que altra reivindicació del gènere. De fet, no podríem […]

Per presentar en directe el seu darrer disc, Farsa (Género imposible), Sílvia Pérez Cruz s’ha inventat un espectacle híbrid en el que barreja teatre, música, audiovisual, dansa, etc. I perquè tot això hi tingui cabuda s’ha fet construir un petit escenari dins de l’escenari del teatre: una petita caseta, o rulot, o estudi de gravació… Un recinte tancat que s’obre quan fa falta i que trasllada el món de l’artista cap a tots nosaltres. Un cop ubicats en aquest reducte que ho conté tot, començarem a escoltar –una darrera l’altra i fins a més de dues hores de concert- les cançons de Pérez Cruz. N’escoltarem de pròpies –la majoria- però també de prestades, i sobretot escoltarem aquells temes que van […]

Castellucci és un autor que abans d’entrar al teatre ja et condiciona i suggestiona, amb advertiments i petits missatges que et fan encarar la funció des d’un altre punt de vista. Recordo que abans de veure Sobre el concepte de rostre… advertia sobre l’olor a excrements que podia molestar als espectadors, i aquí ens recomana agafar uns taps per a les orelles ja que diu que el so de l’espectacle pot ocasionar lesions greus. Una mica de raó hi ha -els seients de les primeres files vibraven per efecte del so- però el que està clar és que tota aquesta litúrgia forma part de l’espectacle. De fet, entrar a un muntatge d’aquest director és lliurar-se a una cerimònia que sempre […]

Era inevitable que, tard o d’hora i tenint en compte els temps que vivim, la poetessa Safo acabés tenint una obra de teatre pròpia. El que potser no esperava és que fos més aviat un concert de pop o una performance festiva, o totes dues coses alhora. Christina Rosenvinge, Marta Pazos i María Folguera han creat un espectacle que comença amb la mort de Safo i que, de mica en mica, va desgranant quatre pinzellades de la vida de l’autora. No espereu trobar massa dades -tampoc se’n coneixen moltes- ni una estructura excessivament clara. Més aviat les creadores s’han deixat portar per la música, per alguns versos… i sobretot per una estètica molt concreta. Quan entrem al teatre ja ens […]