Carles Armengol Gili

Marta Buchaca porta més de 17 anys escrivint teatre, i també com a guionista a TV3. Ha guanyat el Premi Fundació Romea, el Marqués de Bradomín i el Max, entre d’altres… i la veritat és que el seu recorregut és llarg i eclèctic. Darrerament l’hem vist sobretot abocada a la comèdia, tot i que no s’han d’oblidar textos dramàtics i molt elogiats com Plastilina, Litus o Les nenes no haurien de jugar al futbol. Quant temps em queda? tracta sobre la mort, igual que ja passava amb Rita, la seva anterior estrena. Ara bé, si aquella era una comèdia d’humor negre amb dos únics personatges a escena, aquesta està tractada com una comèdia de situació clàssica. El més curiós és […]

Next to normal és un d’aquells musicals petits, però de prestigi, que any rere any van guanyant adeptes i s’acaben convertint en peces de culte. El seu pas per la cartellera barcelonina el 2017 -amb Nina i Roger Berruezo en el repartiment- no va resultar precisament un èxit de públic, va ser més aviat un trànsit i una oportunitat perquè alguns descobríssim aquesta petita joia, guanyadora de tres premis Tony i d’un Pulitzer. A Madrid tampoc va funcionar… S’ha de reconèixer que l’obra no és el que un s’espera quan va a veure un musical. No té coreografies, ni escenaris espectaculars, ni cap cançó excessivament famosa… A més, tracta sobre la salut mental, sobre la pèrdua i les relacions familiars. […]

És difícil saber si darrera de les obres de Llàtzer Garcia hi ha molt de vivència pròpia o de records reals, però en els programes de mà de moltes de les seves peces sempre hi ha un punt de partida que ens situa la trama en aquell interessant terreny dels fets reals. Serà veritat o no, però està clar que un enfronta l’obra des d’un altre angle, donant als personatges la versemblança que necessiten i dotant-los d’una aura de misteri que perdura fins i tot acabada la funció. En el seu darrer text torna a passar el mateix, i els dos personatges principals ens acabaran acompanyant a casa… ens agradi o no. Al final, les visions explica la història de […]

No és estrany veure, de tant en tant, espectacles europeus que analitzen l’actualitat política o determinats aspectes de la societat des de la sàtira. Ara em venen al cap Ubu Roi o Belgian Rules, però hi ha molts més exemples. com ara aquell esperpèntic Concours européen de la chanson philosophique. A casa nostra, però, costa més trobar aquest tipus de format, i és per això que Europa Bull va suposar una agradable excepció en el moment de la seva estrena (finals del 2019) i ho segueix suposant a l’actualitat. Desgraciadament, aquell teatre polític que feien Els Joglars ara ja fa uns quants anys ha quedat quasi oblidat per a molts… L’espectacle de Jordi Oriol reuneix a representants de diferents països […]

No és cap secret que a Jordi Casanovas li agrada tractar, de tant en tant, temes que encara són notícia, que encara acaparen noticiaris i nodreixen moltes tertúlies mediàtiques… o de cafè. A vegades ho fa des del document pur i dur (Ruz-Bárcenas, Jauría) i d’altres des de la ficció, com en el cas d’Alguns dies d’ahir o la que ara ens ocupa. I a més, en el cas d’Immunitat podríem dir que hi ha sumat la seva habilitat pel thriller, pel joc escènic i la comèdia tenyida de reflexió. El resultat és sorprenent, i molt efectiu. Una mena de Mètode Grönholm de caire social, però amb una mirada pròpia, particular, i una sèrie de girs dramàtics que descol·loquen i […]