Carles Armengol Gili

Ja fa uns quants anys que Àlex Rigola es dedica a despullar a alguns clàssics i deixar-los pràcticament amb l’esquelet, amb allò que aguanta l’estructura i dona sentit a tot. Són versions sense vestuari, ni escenografia, ni res que les contextualitzi. Es basen en el text, en la paraula, i a la vegada els actors –en un joc metateatral força interessant- juguen a fer de narradors i de personatges a parts iguals. Va començar l’experiència amb Ivanov, va seguir amb Vania (escenas de la vida) i va acabar la trilogia txehoviana amb La gavina. Ara repeteix l’exercici amb una obra d’Ibsen i fins i tot copia la fórmula del cub de fusta que ja es va veure a Vania. Un […]

Florian Zeller va estrenar El pare al teatre Hébertot, a París, ara fa 10 anys. De seguida es va convertir en un fenomen, i les seves traduccions es van estrenar amb gran èxit a un munt de països. A part de ser un text hàbil i força oportú sobre el tema de l’Alzheimer, també es un vehicle de lluïment per a actors veterans que volen arriscar-se i que tenen el valor per enfrontar un paper tan exigent. Alguns dels actors que s’ha posat a la pell del protagonista són Alfred Molina, Frank Langella, Keneeth Cranham, Robert Hirsch, Pepe Soriano o Anthony Hopkins a la versió cinematogràfica. Al nostre país, i concretament en el mateix escenari del Romea, ja la va […]

Fa més de 10 anys que es va estrenar el primer The Hole, un espectacle que barrejava circ, burlesque i cabaret a parts iguals. Un dels grans èxits de LetsGO, que va tenir dues continuacions i que ara torna –a propòsit de la celebració d’aniversari- amb un show que reuneix els números més recordats de la seva llarga trajectòria. De fet, la majoria són del primer espectacle, potser el més picant i divertit dels tres. I amb ell tornen alguns dels personatges més curiosos, com el pony loco, la rata Maria del Mar, la Madame de Vinila Von Bismark o el mestre de cerimònies d’Àlex O’Dogherty. Ell va estar a l’inici de tot i queda ben clar que entén perfectament […]

Des de ja fa uns quants anys, el nom de Sergi Pompermayer s’ha associat a la ficció televisiva (Porca Miseria, La Riera) i especialment a la comèdia de situació (Plats bruts, Jet Lag, Lo Cartanyà, La Sagrada Família, etc.) No cal oblidar, però, que la seva irrupció en el món del teatre comença el 1997 amb Zowie, que obté un gran reconeixement. Després vindrien Refugiats, New Order, Sacrifici o Blues, entre moltes altres. Fins i tot l’hem vist últimament com a director d’algunes peces de proximitat a la Sala Fènix. Amb tot aquest repàs damunt de la taula, potser podríem dir que Amèrica és un dels seus projectes més ambiciosos i reeixits. És una obra amb les eixures de peces […]

Hi ha grups que saben fusionar molt bé música i teatre, sense la necessitat de fer musicals a l’ús. Són grups que creen espectacles a cavall entre el concert, el recital i la performance. La copla de Wisconsin és un d’ells, igual que ho foren en el seu moment Las Divinas o fins i tot Le Croupier amb el seu Esperança Dinamita. A La Copla els vam conèixer amb l’inoblidable There was a fiesta! i van continuar més tard amb El mal del jazz. Ara canvien el ritme i s’aboquen a la música dels vuitanta per tal de reivindicar un determinat tipus de cançons, però no les de La Movida o la contracultura sinó les d’artistes com Rocío Jurado, Mari […]