Carles Armengol Gili

Hi ha històries que costa explicar, i molt més defensar o justificar. Són aquelles històries que superen el nostre enteniment i que sobrepassen allò que qualifiquem com a moralment acceptable. Relats terribles que han engruixit la història criminal de determinats països. Si parlem del Regne Unit, l’assassinat de James Bulger és amb quasi tota seguretat un dels més cruels i espantosos que es recorden, sobretot per l’edat de la víctima (dos anys) i per la dels dos assassins (deu anys). A Dirrrty Boys es parla justament d’aquests dos joves de Liverpool, començant per la seva dificultosa reinserció als voltants del 2019 i tirant cap a enrere, fins arribar a aquell fatídic 12 de febrer de 1993. Una estructura dramàtica curiosa, […]

La història del cinema està plena de pel·lícules “generacionals”, d’aquelles que tenen un suport més comercial que crític i que acaben transcendint l’època en la que van ser rodades. Pel·lícules que es passen una vegada i una altra per la televisió, que sempre agraden –normalment són films poc incorrectes, d’aquells que no molesten a gairebé ningú- i que acaben resultant icòniques. Podríem parlar de Grease, de Dirty Dancing… però avui ho farem de Pretty Woman, la pel·lícula del 1990 que van protagonitzar Julia Roberts i Richard Gere. La versió musical de Pretty Woman és relativament recent, ja que es va estrenar el 2018 a Estats Units. La música i la lletra de les cançons són obra de Bryan Adams i […]

L’obra clau de José Saramago pot donar peu a nombroses i variades interpretacions, però està clar que fer-la en època de postpandèmia obre noves finestres i ens aboca a reflexionar d’una altra manera sobre tot el que hem viscut. Per tant, ha estat un encert portar-la a l’escenari –no oblidem que aquest any es celebra el centenari del naixement de l’autor-, igual que ha estat un encert l’adaptació teatral que n’ha fet la Clàudia Cedó. Sempre diem que adaptar una novel·la al teatre és un repte majúscul, però quan es tracta d’un llibre referencial i filosòfic com aquest la cosa encara es complica més. Al final, el resultat és una obra molt més teatral del que imaginàvem, amb recursos narratius […]

El 1962 el compositor Stephen Sondheim i els lletristes Burt Shevelove y Larry Gelbart van regalar a Broadway un musical que és tot alegria i disbauxa. Basat en les farses de Plaute –Pseudolus, Miles Gloriosus i Mostellaria– l’espectacle recollia l’herència del vodevil, però també de l’slapstick i altres gèneres còmics. De fet, a la versió cinematogràfica de Richard Lester hi apareix el gran Buster Keaton en el paper d’Erronius. A la versió que ara ens ocupa, però, l’aposta ha estat un pèl diferent; s’ha optat per l’estètica de circ i s’ha decantant el conjunt cap el clown. No es pot negar que la idea és bona i que tot plegat funciona, però també s’ha de dir que en alguns moments […]

No havia llegit la novel·la de Laetitia Colombani, però em va costar molt poc temps entrar en aquesta història sobre tres dones a diferents indrets del món. Tres dones separades per la distància però unides per una trena invisible que aconseguirà que es rebel·lin i lluitin per trencar el sostre de vidre que cadascuna té damunt dels seus caps. Una història on la sororitat acaba essent protagonista, tot i que no es carreguin les tintes en contra dels homes ni hi hagi intenció de fer cap al·legat. Tres situacions creïbles i tristament reals. La història de l’Smita i la seva filla a l’Índia és la que més ens encongeix el cor, sobretot per la injustícia de les castes, a la […]