Carles Armengol Gili

La meravellosa família Hardwicke entra de ple dret a la categoria de divertiment teatral. Lluny de ser la comèdia intel·lectual que potser algunes frases promocionals han volgut vendre, l’obra es troba més a gust en el terreny de l’homenatge lleuger i el subratllat una mica més vistós, com fet amb marcador fosforescent. Es parla de Txèkhov, sí. Hi ha moltíssimes referències als seus personatges i a les seves obres, i fins i tot algunes escenes ens acosten a les estructures dramàtiques del dramaturg rus, però tot sembla casual, quasi capriciós, i amb poques justificacions. No sabem perquè el pares els hi van posar noms de personatges… No s’explica del tot la vinculació txekhoviana… Però malgrat això, l’obra es gaudeix de […]

Ivan i els gossos és un text de la britànica Hattie Naylor que relata l’experiència real del nen Ivan Mixúkov, que en els anys noranta va escapar dels maltractaments que patia a casa i es va llençar a viure al carrer, on el va adoptar una manada de gossos salvatges. Va ser detingut per la policia, donat en adopció, i el més curiós és que en l’actualitat és militar i forma part de l’exèrcit rus. Sigui com sigui, l’obra ens explica la seva peripècia com a nen i suposa un al·legat contra la violència, la pobresa i els sistemes polítics que permeten aquest tipus de situacions. El text va ser pensat com una obra de teatre radiofònic, però més tard […]

Quatre joves coincideixen a Copenhaguen en un Erasmus. S’emparellen, es separen… però segueixen mantenint relació i amistat després d’allò. Uns quants anys després es continuen reunint, però ara a Barcelona i amb menys assiduïtat. Les relacions entre ells han canviat, perquè també les vides de tots ells han evolucionat i canviat (en algun cas, de forma radical). Aquesta és la premissa d’una comèdia generacional que s’aprofita d’elements comuns, de nostàlgies i sobretot de somnis truncats i possibilitats perdudes. Crec que el punt de partida és interessant, sobretot quan un dels personatges deixa anar una proposta que ho desbarata tot. És cert que no és el tipus de “bomba argumental” que tant s’estila en moltes de les comèdies de situació actuals, […]

La cupletista es va estrenar el 2004 a Olot, i va fer temporada al ja desaparegut Teatre Artenbrut. Els seus dos objectiu eren, i encara són, donar a conèixer una sèrie de cançons avui ja pràcticament oblidades i també retre homenatge a la compositora Cándida Pérez Martínez, que va posar la música a cuplets tan famosos com Les Caramelles o La Marieta de l’ull viu. Aquesta compositora, amiga personal de Raquel Meller, va escriure algunes de les pàgines més exitoses del gènere, però va morir pràcticament en l’anonimat –ella mateixa va cremar molts dels seus arxius personals– el 1989. L’espectacle és pràcticament un petit concert amb quatre apunts biogràfics i alguna que altra reivindicació del gènere. De fet, no podríem […]

Per presentar en directe el seu darrer disc, Farsa (Género imposible), Sílvia Pérez Cruz s’ha inventat un espectacle híbrid en el que barreja teatre, música, audiovisual, dansa, etc. I perquè tot això hi tingui cabuda s’ha fet construir un petit escenari dins de l’escenari del teatre: una petita caseta, o rulot, o estudi de gravació… Un recinte tancat que s’obre quan fa falta i que trasllada el món de l’artista cap a tots nosaltres. Un cop ubicats en aquest reducte que ho conté tot, començarem a escoltar –una darrera l’altra i fins a més de dues hores de concert- les cançons de Pérez Cruz. N’escoltarem de pròpies –la majoria- però també de prestades, i sobretot escoltarem aquells temes que van […]