Carles Armengol Gili

Castellucci és un autor que abans d’entrar al teatre ja et condiciona i suggestiona, amb advertiments i petits missatges que et fan encarar la funció des d’un altre punt de vista. Recordo que abans de veure Sobre el concepte de rostre… advertia sobre l’olor a excrements que podia molestar als espectadors, i aquí ens recomana agafar uns taps per a les orelles ja que diu que el so de l’espectacle pot ocasionar lesions greus. Una mica de raó hi ha -els seients de les primeres files vibraven per efecte del so- però el que està clar és que tota aquesta litúrgia forma part de l’espectacle. De fet, entrar a un muntatge d’aquest director és lliurar-se a una cerimònia que sempre […]

Era inevitable que, tard o d’hora i tenint en compte els temps que vivim, la poetessa Safo acabés tenint una obra de teatre pròpia. El que potser no esperava és que fos més aviat un concert de pop o una performance festiva, o totes dues coses alhora. Christina Rosenvinge, Marta Pazos i María Folguera han creat un espectacle que comença amb la mort de Safo i que, de mica en mica, va desgranant quatre pinzellades de la vida de l’autora. No espereu trobar massa dades -tampoc se’n coneixen moltes- ni una estructura excessivament clara. Més aviat les creadores s’han deixat portar per la música, per alguns versos… i sobretot per una estètica molt concreta. Quan entrem al teatre ja ens […]

Marta Buchaca porta més de 17 anys escrivint teatre, i també com a guionista a TV3. Ha guanyat el Premi Fundació Romea, el Marqués de Bradomín i el Max, entre d’altres… i la veritat és que el seu recorregut és llarg i eclèctic. Darrerament l’hem vist sobretot abocada a la comèdia, tot i que no s’han d’oblidar textos dramàtics i molt elogiats com Plastilina, Litus o Les nenes no haurien de jugar al futbol. Quant temps em queda? tracta sobre la mort, igual que ja passava amb Rita, la seva anterior estrena. Ara bé, si aquella era una comèdia d’humor negre amb dos únics personatges a escena, aquesta està tractada com una comèdia de situació clàssica. El més curiós és […]

Next to normal és un d’aquells musicals petits, però de prestigi, que any rere any van guanyant adeptes i s’acaben convertint en peces de culte. El seu pas per la cartellera barcelonina el 2017 -amb Nina i Roger Berruezo en el repartiment- no va resultar precisament un èxit de públic, va ser més aviat un trànsit i una oportunitat perquè alguns descobríssim aquesta petita joia, guanyadora de tres premis Tony i d’un Pulitzer. A Madrid tampoc va funcionar… S’ha de reconèixer que l’obra no és el que un s’espera quan va a veure un musical. No té coreografies, ni escenaris espectaculars, ni cap cançó excessivament famosa… A més, tracta sobre la salut mental, sobre la pèrdua i les relacions familiars. […]

És difícil saber si darrera de les obres de Llàtzer Garcia hi ha molt de vivència pròpia o de records reals, però en els programes de mà de moltes de les seves peces sempre hi ha un punt de partida que ens situa la trama en aquell interessant terreny dels fets reals. Serà veritat o no, però està clar que un enfronta l’obra des d’un altre angle, donant als personatges la versemblança que necessiten i dotant-los d’una aura de misteri que perdura fins i tot acabada la funció. En el seu darrer text torna a passar el mateix, i els dos personatges principals ens acabaran acompanyant a casa… ens agradi o no. Al final, les visions explica la història de […]