Carles Armengol Gili

No és estrany veure, de tant en tant, espectacles europeus que analitzen l’actualitat política o determinats aspectes de la societat des de la sàtira. Ara em venen al cap Ubu Roi o Belgian Rules, però hi ha molts més exemples. com ara aquell esperpèntic Concours européen de la chanson philosophique. A casa nostra, però, costa més trobar aquest tipus de format, i és per això que Europa Bull va suposar una agradable excepció en el moment de la seva estrena (finals del 2019) i ho segueix suposant a l’actualitat. Desgraciadament, aquell teatre polític que feien Els Joglars ara ja fa uns quants anys ha quedat quasi oblidat per a molts… L’espectacle de Jordi Oriol reuneix a representants de diferents països […]

No és cap secret que a Jordi Casanovas li agrada tractar, de tant en tant, temes que encara són notícia, que encara acaparen noticiaris i nodreixen moltes tertúlies mediàtiques… o de cafè. A vegades ho fa des del document pur i dur (Ruz-Bárcenas, Jauría) i d’altres des de la ficció, com en el cas d’Alguns dies d’ahir o la que ara ens ocupa. I a més, en el cas d’Immunitat podríem dir que hi ha sumat la seva habilitat pel thriller, pel joc escènic i la comèdia tenyida de reflexió. El resultat és sorprenent, i molt efectiu. Una mena de Mètode Grönholm de caire social, però amb una mirada pròpia, particular, i una sèrie de girs dramàtics que descol·loquen i […]

A la meva infància hi havia unes edicions que adaptaven les obres de William Shakespeare per a infants, per tal de representar-les a les escoles o amb grups infantils de teatre. Recordo una sobre El somni d’una nit d’estiu que resultava d’allò més engrescadora i fantasiosa. Uns anys més tard, entrat ja a l’adolescència, vaig veure al Romea la versió de La tempestat que van fer Jorge Lavelli i Núria Espert, que per a aquell moment ja era una versió agosarada i prou diferent… amb un decorat que, oh sorpresa, també era una caixa hermètica de fusta amb portes i finestres secretes. Amb tot això vull dir que és bo que Shakespeare s’adeqüi a diferents públics, experimenti amb nous llenguatges […]

Hi ha espectacles que serveixen per fer repàs, per recordar la trajectòria de l’actor o actriu que hi ha damunt de l’escenari. Acostumen a ser monòlegs, a vegades puntejats de cançons o números de cabaret… tot depenent de les habilitats de l’artista. Ho havíem vist amb Concha Velasco, amb Cecilia Rossetto i alguns altres. Ara li toca el torn a Loles León, una actriu que va néixer a La Barceloneta, que es va donar a conèixer a la Cúpula Venus amb el que abans se li deia cabaret literari i que finalment, com tantes altres, va haver d’anar a Madrid per acabar de triomfar i fer-se coneguda. Després vindrien més de 35 pel·lícules (tres d’elles amb Pedro Almodóvar) i 15 […]

Xavier Albertí diu en el programa de mà que aquesta obra és un homenatge al teatre i a l’ofici de l’actor. I és cert que al començament, amb aquell escenari nu, aquell únic intèrpret il·luminat i un text inquietant i misteriós, és fàcil transportar-se a la litúrgia d’un ritual dramàtic o a aquelles antigues rondalles a la vora del foc, que no deixaven de ser una forma primitiva de teatre. Albertí és conscient de la importància del text, de la seva capacitat hipnòtica, i és per això que utilitza algunes de les armes que ja li hem vist en altres muntatges: la immobilitat escènica o la simplicitat formal. El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc és […]