Carles Armengol Gili

Els que fa anys que seguim a Marta Carrasco sabem què ens podem trobrar quan ens acostem a un dels seus espectacles. El seu estil, ja sigui en gran producció o en espectacle de petit format, sempre té uns elements que conflueixen i que creen la marca de la casa. La peculiar i importantíssima utilització de les músiques, la relació amb els objectes o les teles (gasses, plàstics) o l’actuació quasi expressionista dels seus actors/ballarins són aspectes que tampoc falten a Jo, dona. En aquesta peça -un duet, similar al que ja va fer l’any 2011 a No sé si…– recupera, però, un personatge i una història reals. Si al principi de la seva carrera en solitari va fixar-se amb […]

Aquesta obra ens parla de les misèries de la societat, i sobretot del que pot portar a una persona a voler deixar aquest món. El més encertat del text és que no ens planteja un cas obvi, ni ens presenta tampoc a una persona desequilibrada, sinó a algú que pot ser com qualsevol dels espectadors o espectadores que seuen al pati de butaques. Un personatge que un dia ho té quasi tot, que malviu de la professió d’actor però que és relativament feliç en el seu piset, al costat de la persona que s’estima. Perdre alguna d’aquestes coses comporta, en ocasions, perdre’n alguna més… fins que al final et pots trobar sense res de la nit al dia. Amb aquest […]

Jan Vilanova és un autor que porta molts anys lligat a la companyia Sixto Paz Produccions, amb la que ha estrenat obres com Història, Dybbuk o Así bailan las putas. L’any 2018 va estrenar a la Sala Intemperie de Madrid el text Oscuridad, que ara s’ha traduït com a Foscor i que ja comptava en aquell moment amb Dafnis Balduz com un dels dos únics personatges. L’obra ens parla de com reaccionem davant de fets que ens superen, davant de situacions gairebé inexplicables que ens posen en evidència. Ho fa mentre coqueteja amb la ciència ficció i amb l’absurd, dos gèneres que en ocasions van de la mà i que aquí encaixen d’allò més bé. En aquesta versió dirigida per […]

L’any 2000 Stephen Daldry va dirigir Billy Elliot, una pel·lícula que va tenir un èxit immediat i que amb els anys es convertiria en el referent de tota una generació. El nen que volia fer ballet a l’Anglaterra minera de l’època Thatcher anticipava un segle en el que la lluita contra els estereotips guanyaria pes i força. Encara avui ens emociona veure la lluita de Billy per aconseguir ballar per sobre de prejudicis, masclismes ridículs, etc. I també ens alegrem pel descobriment de la homosexualitat per part del seu amic Michael, un aspecte que a la obra teatral es tracta d’una forma molt més clara que a la pel·lícula. El musical que van crear Elton John i Lee Hall aprofundeix […]

Primer va ser la pel·lícula d’Alan Parker (1980), dos anys més tard la famosa sèrie de televisió, i ja cap a finals de la dècada dels vuitanta arribaria la versió musical d’Steve Margoshes i Jacques Levy. De totes les versions, potser la teatral és la més fluixa. Li costa presentar els personatges, i perd tot el primer acte apuntant temes però sense aportar cap conflicte dramàtic d’interès. Ho deixa tot per a la segona part, que acaba acumulant una sèrie de trames que no poden desenvolupar-se bé i que deixen la sensació de ser una excusa per farcir els números musicals. A Barcelona ja es va fer una adaptació d’aquesta obra en el 2004, amb direcció de Ramón Ribalta i […]