Carles Armengol Gili

Sílvia Munt i Pau Miró tornen a coincidir després de l’adaptació de Dogville, ara fa unes poques temporades. I ho fan amb la suposada adaptació d’un altre clàssic del cinema, concretament d’Eva al desnudo. Dic “suposada” perquè està clar que el guió de Joseph L. Mankiewicz ha servit més aviat com a inspiració. S’ha partit de la idea principal (una actriu jove que intenta aprofitar la decadència d’una actriu madura) i d’alguns trets dels personatges originals, però la peripècia argumental, les decisions dels protagonistes o el mateix final no tenen res a veure. Aquí s’ha optat per una certa ambigüitat, més que pel triomf amarg d’aquella ambiciosa Eva Carrington que feia Anna Baxter. Els personatges de Miró tenen més matisos […]

Carrer Robadors és, abans de res, una important novel·la del francès Mathias Ennard escrita el 2012, just en plena primavera àrab. El llibre, i també la seva adaptació teatral, parla d’aquell moviment, però també de les condicions dels joves marroquins en el seu país, de les dificultats per sortir d’un règim que els oprimeix, de l’acostament d’alguns d’ells a l’integrisme islàmic i de les dificultats que es troben quan arriben al destí escollit. I enmig de tot el conflicte social i polític, la història personal de Lakhdar i del seu amic Bassam a la ciutat de Tànger. L’adaptació, que no deu haver estat pas senzilla, sorgeix de tres importants autors: Marc Artigau, Sergi Pompermayer i Julio Manrique. Crec que és […]

La companyia Projecte Ingenu porta des del 2013 adaptant el seu peculiar estil, que ells anomenen slowtheatre, a clàssics com Romeu i Julieta, Hamlet, La Tempestat (Vaig ser Pròsper), Faust (Infaust), Yerma, etc. A partir de l’entrenament i la investigació actoral han aconseguit trobar nous camins a obres que tots coneixem i que sovint porten molts estereotips afegits. És realment meritori haver sabut donar un tomb a alguns clixés i haver creat un estil propi que ja comença a definir-los. És cert que no sempre han encertat amb la fórmula, però és que no hi hauria mèrit si no hi hagués risc i valor escènic. Aquestes Bodas de sangre parteixen d’un tipus de treball similar al d’altres projectes del grup. […]

L’any 2018 Roc Esquius i Sergi Belbel van tenir la seva primera, i fructífera, col·laboració a Sàpiens. Ara han tornat a unir forces, aquest cop en la construcció d’un text conjunt que suposa un artefacte o enginy teatral ben suculent. Es tracta d’una història d’ambient laboral (un directiu ha d’acomiadar a un dels seus tres treballadors) explicada simultàniament en dos ambients diferenciats. A la primera part escoltem només el que passa en un dels ambients i veiem -però no entenem- el que passa a l’habitació del costat… No serà fins a la segona part quan repetirem tota l’acció omplint els forats que abans havien quedat en blanc. Des del principi tenim clar que el que no s’escolta acabarà tenint molta […]

Adaptar una novel·la al teatre és una feina gegantina a la que sovint no li donem el valor que té. Ho vam veure aquesta temporada amb El quadern daurat i ara fa poc amb La casa de los espíritus, una altra novel·la sudamericana hereva del realisme màgic que precisament es va començar a gestar a Pedro Páramo. El seu autor, Juan Rulfo, va ser el precursor del boom llatinoamericà al publicar la novel·la en el 1955. Una novel·la que sempre està a les llistes de les millors del segle XX en llengua castellana, i que era una de les preferides de García Márquez i Jorge Luís Borges. Pedro Páramo explica la història de Juan Preciado, un home que acaba de […]