Carles Armengol Gili

Clàudia Cedó i Mohamad Bitari signen un text que posa l’atenció en un problema poc conegut entre nosaltres però que ja té més de vint anys: la síndrome de resignació. Aquesta estranya i misteriosa malaltia va començar a Suècia cap a finals de la dècada dels noranta. Afecta a nens i nenes refugiats, que al cap d’un temps d’estar en un nou país d’acollida cauen en una mena de letargia o apatia, deixant de parlar, de menjar i fins i tot de moure’s. En aquell moment, i només al país escandinau, es van registrar més de 400 casos. Ara fa uns pocs anys s’han trobat casos nous en altres països que també tenen una llarga quota de refugiats. L’obra explica […]

L’actriu Catalina Calvo i l’autora i directora Denise Duncan han unit forces, i compartit testimonis, en un espectacle que parla d’alguns dels seus comiats més dolorosos. I és que l’obra teoritza sobre l’adéu, sobre aquest punt precís en que comencem a separar-nos d’alguna persona o bé allunyar-nos d’una situació o d’una circumstància. L’espectacle té idees que funcionen, com ara la recollida de comiats impossibles per Internet o en el mateix teatre, però també té una estructura erràtica que no se sap cap a quina direcció vol dirigir-se. En aquest sentit, crec que les històries principals, les que fan referència a les àvies de l’actriu i de l’autora, estan barrejades en excés i es perden enmig de moltes distraccions. L’escenografia a […]

A l’acabar la funció i a la sortida del teatre es sentien comentaris exclamatius que amagaven certa incomprensió o, fins i tot, sorpresa. El més interessant és que quasi 65 anys després de la seva publicació, Final de partida continuï sorprenent… i provocant. Ningú negarà que els textos de Beckett són complicats, potser perquè l’espectador s’entossudeix en trobar-hi respostes quan en realitat estan perquè ens fem preguntes. A més, Samuel Beckett no era gaire amic de buscar continguts profunds a les seves obres. Deia que darrera de les seves paraules no hi havia enigmes ni solucions, i que “per a coses tan sèries ja estan les universitats, les esglésies, els cafès, etc.” En aquesta obra, com en tantes altres de […]

En els darrers anys ens hem acostumat a veure en sales de petit format comèdies costumistes que normalment no trobàvem per aquests circuits. Unes comèdies, però, que no s’estalvien la crítica social, que estan realment compromeses i que deixen moltes vegades un regust amarg. Títols com Ovelles, Instruccions per enterrar a un pare o la que ens ocupa ara mateix són un bon exemple del que acabem de dir. Totes elles tenen en comú l’objectiu de fer riure, però també el de retratar uns personatges propers, fàcilment identificables i teatralment molt agraïts. Lo nuestro retrata una família de l’extraradi de Barcelona que està a punt de celebrar el sopar de cap d’any. De mica en mica descobrirem uns personatges que […]

Johnny Chico és un monòleg d’Stephen House que es va estrenar el 1994 a Canberra (Austràlia). Més de 25 anys més tard l’obra va caure a les mans de l’actor Víctor Palmero, que va considerar que els temes plantejats al text encara eren vigents i, desgraciadament, actuals. El monòleg ens parla de famílies desestructurades, abusos a la infància, violència familiar, homofòbia i identitat de gènere, entre d’altres temes. I ho fa tot a través d’un únic personatge que passa per múltiples peripècies, totes elles doloroses i reveladores. Palmero es posa a la pell de Johnny i afronta amb valor un tour de force amb el que pocs actors s’hi veurien amb cor. Durant els 80 minuts que dura l’espectacle el […]