Carles Armengol Gili

Banlieu és una paraula francesa que serveix per definir l’extraradi o la perifèria de les grans ciutats. I si Àlex Ollé ha decidit actualitzar el drama de Rodolfo i Mimí i portar-lo al segle XXI estava clar que havia de canviar la ubicació, perquè Montmartre no és precisament un barri que puguin permetre’s els artistes bohemis. El canvi d’època, tot s’ha de dir, funciona força bé. Sempre hi ha el difícil encaix amb el que es diu i amb parts de l’argument -avui en dia no concebem un enamorament instantani com el de la parella protagonista- però en general el resultat és plausible. El primer i l’últim acte, amb l’eixam de pisos al fons, funcionen com hauria de ser. L’escenografia […]

Aquesta no és una obra més de Denise Duncan, una autora que forma part del col·lectiu Tinta Negra per a la defensa de la diversitat racial a l’escena i que és autora d’obres com Negrata de merda. Quan un entra al teatre ja s’adona de que és una obra ambiciosa, almenys formalment. Després, un cop començat el periple vital del boxejador Jack Johnson, ja veiem que també és ambiciosa des del punt de vista estructural i conceptual. El gran combate ens parla de racisme, però també de llibertat i de saber trobar el teu lloc al món. I ho fa a través de la vida de Johnson, que va causar diversos escàndols als Estats Units de principis del segle XX […]

Ricard III és un personatge recurrent, d’aquells que no ens cansem mai de veure dalt d’un escenari. Fa uns anys vam descobrir a un adolescent que jugava amb el rei shakespearià a la molt recordada Ricard de 3r, i ara és un actor de repartiment el que obté la gran oportunitat d’encarnar al personatge en una producció molt accidentada. A través del monòleg coneixerem les trifulgues amb els altres actors, la mala relació amb el director, els desastrosos assajos, etc. I tot això puntejat pels meravellosos versos del bard d’Avon, segurament dels més durs de tota la seva obra. Darrera d’aquesta petita joia hi ha el dramaturg i director uruguaià Gabriel Calderón, que vam descobrir fa uns anys al TNC […]

Hi ha personatges que acaben essent senyera d’algun moviment o d’alguna causa a reivindicar, però normalment són persones que no van ser conscients en el seu moment d’aquest paper ni de la seva simbologia. José Pérez Ocaña, més conegut com a Ocaña, va ser un d’aquests casos. La seva forma de ser, el seu art explosiu, la seva influència en una Barcelona grisa que just començava a despertar i la seva trajectòria vital -amb un final digne de les grans llegendes- van ser suficients per dotar-lo de l’aura de llibertat i desafiament que encara avui se li atribueix. També va tenir alguna cosa a veure l’encertat i oportú documental de Ventura Pons, així com algunes influents amistats (Copi, Nazario, etc.) […]

L’atemptat a la Sala Bataclan i a altres indrets de París la nit del 13 de novembre de 2015, la por irracional i la islamofòbia, les angoixes personals, el racisme pur i dur, la soledat… Puertas abiertas ens ofereix un mostrari de temes prou interessants que, malgrat tot, no acaben de resultar versemblants ni del tot creïbles. No sabria dir si es deu només al text, o bé si és culpa d’una posada en escena excessivament arriscada i poc orgànica. En aquest sentit, no em sembla malament que s’aposti per una certa abstracció… tot i que el modern cub escenogràfic amb projeccions acaba resultant una pensada estrambòtica i no pas un element que ajudi a la trama, ni a la […]