Carles Armengol Gili

En realitat, Infern és un work in progress, un treball inacabat i en constant evolució que formarà part d’un tot més gran. Es tracta d’una de les tres parts que integraran el tríptic The garden, basat en la pintura El jardí de les delícies, d’El Bosco. La companyia La Taimada, que treballa sovint amb imatges potents i ambients tensos, presenta ara l’aperitiu d’un projecte ambiciós, diferent i provocatiu. De fet, Infern comença amb una llarga escena on només hi intervenen la música i la il·luminació, per seguir després amb repeticions, sèries que semblen no tenir fi i una curiosa cerimònia litúrgica que precedeix un final eixordador, crispat, molt potent. El millor d’aquest treball és l’ambient que han creat Olga Álvarez […]

Hi ha musicals de petit format que a vegades passen de puntetes, quasi d’amagat, però que deixen un gran record en els espectadors. Esperem que La vida en pedazos tingui un recorregut més ampli i el reconeixement que es mereix. Es tracta d’una trama aparentment senzilla, quotidiana, que s’endinsa dins del perillós terreny de les depressions i els secrets familiars, una mica a l’estil de musicals de referència com Next to normal o Fun Home. La història segueix la vida d’una dona a la que el marit va deixar per una altra, sumint-la en una profunda crisi de la que no pot, ni sembla vulgui, sortir. Els fills, des de punts de vista oposats, intentaran salvar la situació i sobreviure […]

Sixto Paz Produccions és una d’aquelles companyies de la que potser no recordes el nom, o que potser no has vist en els grans teatres de la ciutat, però si comencem a anomenar alguns dels seus títols (Pulmons, Història, Pretty, Bull o Les coses excepcionals) segur que n’has vist més d’un. Porten més de vuit anys amb nosaltres i ens han descobert a autors tan importants com Duncan McMillan, Lucy Prebble, Philip Ridley o Mike Barlett. Però, a més, ens han acostat a temàtiques i situacions que gairebé sempre provoquen debat o conviden a la reflexió. Classe no s’escapa a cap de les premisses de la companyia. Té l’aparença de comèdia i sorgeix d’un fet quotidià, l’entrevista d’uns pares amb […]

Que Xavier Albertí s’estima la història del Paral·lel i s’emmiralla en l’època daurada del teatre català no és cap misteri per a ningú. Ho ha demostrat des que va posar els peus al TNC com a director, allà pel 2013. Ara, just abans de passar el relleu a Carme Portaceli, s’acomiada quasi de la mateixa manera com va entrar… però amb un retrat crepuscular, potser més pessimista i amb molta menys alegria (les plomes ja no són de colors, sinó negres). De fet, aquest text de Lluïsa Cunillé -còmplice d’Albertí en moltes aventures teatrals- comença amb l’anunci d’una mort i acaba en una sala de vetlla. Un homenatge a un estil i a una època, amb la curiosa desfilada de […]

El 13 de juliol de 1984 s’estrenava al Teatro de la Zarzuela de Madrid la Medea coreografiada per José Granero, amb música de Manolo Sanlúcar, guió de Miguel Narros i decorats d’Andrea D’Odorico. Grans noms per a un muntatge que protagonitzava Manuela Vargas i que es va convertir de forma quasi immediata en un petit clàssic. Unes quantes dècades més tard, el ballarí i coreògraf Antonio Márquez ha volgut recuperar la peça i dotar-la de la seva personalitat, tot i que mantenint l’esperit de l’original. La dificultat més gran era la d’aconseguir una primera ballarina que aguantés un personatge tan exigent i marcat com aquest, i el cert és que la catalana Helena Martín passa la prova amb una nota […]