Carles Armengol Gili

L’aranya pertany a la darrera etapa creativa d’Àngel Guimerà, després d’haver escrit ja els seus grans èxits. El que més crida l’atenció és que triés el tema de la maternitat i la infertilitat, que uns 25 anys més tard també seria utilitzat per Lorca a la popular Yerma. I si dic que sobta és perquè en el 1906, any en que s’escriu la peça, costava molt parlar d’aquests temes i era delicat per a les parelles el fet de no poder tenir fills, el fet de perdre’ls o fins i tot el fet d’assumir que no te’n vols cuidar (les tres situacions es veuen reflectides a través de diferents personatges). Tot i que Jordi Prat i Coll ubica la història […]

A partir d’un fet real i molt concret –el curiós soterrani de la casa de Barbra Streisand-, Jonathan Tolins va escriure un monòleg divertit i nostàlgic que es va representar amb èxit a l’Off Broadway. Aquesta obra, que no dura molt més d’una hora, farà les delícies de tots els mitòmans, perquè si una cosa té la famosa cantant són fans i seguidors incondicionals. En aquests seixanta minuts es parla del seu gust per la decoració, d’algunes de les seves pel·lícules més emblemàtiques, dels seus vestits més famosos, dels seus amants i marits… i fins i tot d’un projecte imaginari que fa volar la imaginació: una nova versió cinematogràfica de Gypsy, d’Arthur Laurents, Jule Styne i Stephen Sondheim. Ara bé, […]

Quan algú pregunta quin és el millor musical de la història sempre s’engega una àrdua discussió en la que apareixen gustos, estils i noms molt diversos. Un dels que sempre apareix és Chicago, un musical que sembla representar l’estil Broadway i que remet a noms que ja formen part de la llegenda del gènere: Fred Ebb i John Kander, Bob Fosse, Gwen Verdon, Chita Rivera, Liza Minnelli, Ann Reinking, Bebe Neuwirth, Joel Grey, Ute Lemper, etc. Tots ells han format part, en algun moment o altre, d’aquest musical que no va començar de la millor forma, ja que en el 1975 va quedar un pèl eclipsat per un altre títol emblemàtic, A Chorus Line. Quan es recupera amb la mítica […]

Quina relació hi ha entre actor, personatge i persona? Som els espectadors el mirall en el que es reflecteix l’actor? El món és un escenari i nosaltres els seus actors? O bé el món funciona com un cervell en el que nosaltres som les neurones que hi actuen conjuntament? Aquestes són algunes de les preguntes que intenta respondre’s Pablo Macho Otero –primer com a actor, després com a personatge- en aquesta deliciosa faula filosòfica sobre la identitat i tot el que gira entorn d’ella. Quan tot comença trobem l’actor en una mena de taller escultòric. Allà elabora les màscares que tant de joc donaran a la peça, desenvolupant contínuament un joc de miralls que arriba fins a les últimes conseqüències. […]

Aquesta és una obra que passa quasi a temps real, que és narrada en primera persona pel protagonista i que descriu una festa a la Sala Apolo durant la nit del Sarao Drag de Futuroa. Tot comença al metro, per passar després al Paral·lel, a la sala abans citada –escenari principal de l’acció- i també a una mena de tablao flamenco reconvertit en bar musical. Escenaris que el públic reconeix, que sap on col·locar dins del seu imaginari i que contextualitzen de seguida la història dels quatres amics: en Guillem, protagonista de la nit; l’Albert, la seva parella; en Gorka, que es presenta a concurs amb les seves millors gales; i el Víctor, que gaudeix de la nit com el […]