Carles Armengol Gili

L’any 2000 Stephen Daldry va dirigir Billy Elliot, una pel·lícula que va tenir un èxit immediat i que amb els anys es convertiria en el referent de tota una generació. El nen que volia fer ballet a l’Anglaterra minera de l’època Thatcher anticipava un segle en el que la lluita contra els estereotips guanyaria pes i força. Encara avui ens emociona veure la lluita de Billy per aconseguir ballar per sobre de prejudicis, masclismes ridículs, etc. I també ens alegrem pel descobriment de la homosexualitat per part del seu amic Michael, un aspecte que a la obra teatral es tracta d’una forma molt més clara que a la pel·lícula. El musical que van crear Elton John i Lee Hall aprofundeix […]

Primer va ser la pel·lícula d’Alan Parker (1980), dos anys més tard la famosa sèrie de televisió, i ja cap a finals de la dècada dels vuitanta arribaria la versió musical d’Steve Margoshes i Jacques Levy. De totes les versions, potser la teatral és la més fluixa. Li costa presentar els personatges, i perd tot el primer acte apuntant temes però sense aportar cap conflicte dramàtic d’interès. Ho deixa tot per a la segona part, que acaba acumulant una sèrie de trames que no poden desenvolupar-se bé i que deixen la sensació de ser una excusa per farcir els números musicals. A Barcelona ja es va fer una adaptació d’aquesta obra en el 2004, amb direcció de Ramón Ribalta i […]

El norueg Jon Fosse és una autèntica institució literària en el seu país. Novel·lista, poeta, assagista, i també dramaturg. Ha obtingut diverses distincions, és un etern candidat al Premi Nobel, ha estat traduït a 40 idiomes i el seu teatre s’ha representat per tot el món. A Barcelona, però, la seva presència s’ha vist relegada a unes poques peces: Hivern, vista a La Seca, i I am the wind, la versió anglesa de Sóc el vent que va portar Patrice Chereau al Grec del 2011. Un bagatge potser una mica curt per poder connectar amb un autor que molts qualifiquen com el Beckett del segle XXI. Haig de confessar que a mi m’ha costat molt entrar en aquesta versió que […]

Diu Roberto Romei en el programa de mà que “Àfrica és aquí i Àfrica som nosaltres”. Segons ell, aquesta obra escrita per Bernard-Marie Koltès el 1979 segueix reflectint actualment l’opressió i explotació del nostre món, així com la incapacitat per prendre responsabilitats com a societat. A Combat de negre i de gossos tenim tres maneres diferents de viure el continent africà, o qualsevol altre continent -real o metafòric- que sigui objecte de submissió: a través de la violència, a través d’un diàleg ple de mentides i paranys, i a través de la pena i la malentesa commiseració. Es tracta d’un text que, com en molts altres de l’autor, sobrepassa el realisme i s’endinsa cap a la veritat amb un llenguatge […]

De tant en tant ens trobem a la nostra cartellera alguna “comèdia” romàntica, o més ben dit alguna obra que ens parla de l’inici d’una relació o de l’evolució d’una parella. Quasi sempre ve d’autors anglosaxons i el resultat acostuma a ser atractiu i exitós. Recordem ara Aquella nit, Pulmons, Un cop l’any… A aquesta última, precisament, hi teníem la mateixa parella protagonista que ara ens regala aquest encontre entre dues persones que saben molt bé el que volen o el que no volen… però que no acaben de trobar l’encaix perquè la seva possible relació comenci a funcionar. L’obra ens explica la primera nit entre aquests personatges, amb alguns petits avanços i, sobretot, amb molts retrocessos. Aquest anar i […]