Carles Armengol Gili

Let me down slowly, que va guanyar el Premi del Públic en la darrera Mostra de Teatre de Barcelona, ens parla de les relacions de parella en l’època actual. Persones joves que fugen de l’amor romàntic -o no- i que troben en el poliamor i altres experiències similars un refugi provisional. Com era d’esperar és una obra amb molts missatges de mòbil, moltes trobades de Tinder i Grindr, moltes alternatives a l’amor convencional, etc. Però en el fons de tot hi ha les mateixes pors a enamorar-se, les mateixes inseguretats i els mateixos dubtes que han tingut generacions anteriors. Fins i tot hi ha alternatives similars, però amb noms diferents. Potser la particularitat és que aquí hi ha un missatge […]

La burgesia catalana, i suposo que la de molts països occidentals, ha tingut tradicionalment els seus càstigs. Aquesta mena de peatge que han hagut de pagar per la seva ambició i l’acumulació de riquesa ha vingut, quasi sempre, per part dels fills. Abans els hi sortien comunistes o hippys, i ara els hi surten gais, okupes o conscienciats amb el medi ambient, la igualtat de gènere, el desarmament, etc. Això ha donat peu a incomptables trames cinematogràfiques i teatrals, en general en forma de comèdia. Els Brugarol forma part d’aquesta tradició de teatre costumista; això sí, actualitzat i ubicat a Sabadell. Ramon Madaula ha construït un text polit i ben travat que va guanyar l’any passat el premi Josep Ametller […]

El 1926 es va estrenar a Berlin El mal de la joventut, l’obra més coneguda i aplaudida de Ferdinand Bruckner. En aquesta obra es tracta la relació d’un grup d’estudiants de medicina a principis del segle passat, quasi tots de casa bona, desesperançats i amb el nihilisme com a bandera. Tota l’obra és recorreguda, de dalt a baix, per un desig d’autodestrucció i derrota. La mort, en definitiva, està surant tota l’estona damunt del grup de joves… ja sigui com a amenaça o com a salvació. És precisament aquest darrer tema el que ha empès a Juan Carlos Martel Bayod a recuperar diversos fragments d’aquesta obra, i a barrejar-los amb altres elements. L’objectiu final, parlar del suïcidi i del desencís […]

Durant aquesta època de pandèmia els grans musicals -especialment a Madrid- han hagut d’abaixar el teló. Mantenir una producció que necessita omplir les sales per resultar rendible era pràcticament impossible. Per tant, es necessitaven idees… i crec que aquest Sherlock Holmes ha estat una de les bones. S’ha optat per un musical de mig format, per sis bons cantants i intèrprets -de lo milloret del moment-, per música pregravada que es combina amb un pianista en directe, i per una bona producció, a l’alçada de les circumstàncies. El resultat és un espectacle que funciona, que entreté i que, segurament, resulta viable en moments com els que estem vivint. ¿Quién mató a Sherlock Holmes? està plantejat com una mena de Cluedo […]

Jordi Casanovas va escriure aquesta obra ja fa onze anys, abans d’alguns dels èxits que el farien més popular (Un home amb ulleres de pasta, Una història catalana, Vilafranca, etc.) De fet, es tracta d’una comèdia salvatge, d’un humor negre molt pujat de to, que l’emparenta amb textos posteriors com Idiota o Mala broma. Aquí, concretament, tenim una colla d’amics que han quedat per sopar, tot i que la vetllada acabarà amb una batalla campal en la que cadascú defensarà les seves raons sense saber que pel camí perdrà moltes més coses. Com en tota comèdia estripada i un pèl grotesca (s’hi arriba a poc a poc, no us espanteu), les situacions i també alguns personatges perden la versemblança en […]