Carles Armengol Gili

No es podrà negar que La botiga dels horrors ha estat sempre envoltada d’una aura especial i d’una sort majúscula. Primer va ser una pel·lícula de sèrie B, rodada en només dos dies, que amb els anys va esdevenir una cinta de culte. Després es va convertir en un musical que va superar les expectatives de l’Off Broadway, i per últim Hollywood també va posar a cantar a la famosa planta en la pel·lícula de Frank Oz. Un èxit relatiu, però de nou un altre film que ha guanyat admiradors any rere any. Quin és el secret de la proesa? No sabria assegurar-ho, però crec que la modèstia del producte, la originalitat de la història o la qualitat de la […]

El primer que caldria plantejar-nos és si era necessari veure què va passar amb la Nora, aprofundir en la història d’un dels personatges femenins més populars del teatre. No és la primera vegada que algú té aquesta temptació, però sí és la primera que situa la història vint anys després i desenvolupa tots els personatges rellevants de l’obra original sota aquesta premissa. De fet, el resultat que aconsegueix l’autor nord-americà Lucas Hnath és realment meritori, ja que aprofundeix en les raons de la Nora, en el seu feminisme i en la seva defensa de la llibertat personal, però també en les contradiccions que tot això pot portar. Els raonaments dels altres personatges -la dida conservadora, el marit dolgut o la […]

Kyle Abraham és un dels coreògrafs més reputats dels Estats Units en els darrers anys. El seu estil és una barreja de clàssic, jazz, hip-hop i altres ritmes urbans, i la seva companyia evoca en molts moments l’inconfusible estil novaiorquès. A la seva presentació en el Grec d’aquest any ha portat un programa format per quatre peces ben representatives del seu estil, tot i que la primera (State) està coreografiada per Andrea Miller en col·laboració amb els integrants de la companyia AIM. Potser és la peça que menys sorprèn, ja que les tres següents tenen una energia i una elegància formal extraordinàries. The quiet dance, amb el Some Other Time de Leonard Bernstein de fons, suposa una exquisida mostra de […]

Peeping Tom és una companyia que està sempre a un nivell superior. Es pot relativitzar el seu impacte quan ja els has vist una o més vegades, es poden comparar els seus espectacles, es pot criticar o no que es mantinguin sempre fidels a un estil… però no crec que ningú pugui qüestionar que a hores d’ara el seu imaginari i el seu bagatge dins de la dansa-teatre són d’una importància vital. Són un referent per a moltes companyies, i en els darrers anys hem començat a veure a casa nostra espectacles que anaven per una línia similar… Gabriela Carrizo i Frank Chartier són dos mestres de la direcció d’escena i de la investigació teatral, fins al punt de saber […]

Aquest és un monòleg-trampa, però val a dir que ha estat concebut així des del principi. De fet, Dennis Kelly comença el seu text amb un to pretesament còmic… per mostrar-nos normalitat, per confiar-nos i també per etzibar-nos un cop de puny a l’estómac ja ben entrada l’obra. És aquest cop de puny el que ens fa replantejar-nos tot allò que potser ens ha fet riure, tot allò que ens ha entretingut frívolament en algun moment. Ara bé, crec que la decisió de Joel Joan de donar a tota aquesta primera part l’estètica -i una mica el to- dels monòlegs d’Stand Up no és precisament la millor idea. Predisposa el públic més en contra que a favor, i tampoc aconsegueix […]