Carles Armengol Gili

La carrera de Jordi Casanovas com a dramaturg té diverses vessants, però el thriller dialèctic ha jugat sempre un paper destacat dins de la seva obra. La dansa de la venjança, tot i que comença com una confrontació de parella, està totalment orientada cap el gènere. Les continues acusacions, els canvis de rol i de responsabilitat, els girs inesperats i sobretot un final fosc i ple de sorpreses fan que l’obra entri en un terreny ja conegut. I potser és aquí on penso que decau una mica l’interès, almenys per a mi, ja que moltes de les situacions i fins i tot frases senceres em van sonar a ja sentides, ja vistes amb anterioritat. Ja sé que el thriller acaba […]

Aquesta obra, escrita per Juan Mayorga el 2006, és a dia d’avui un petit clàssic del teatre contemporani espanyol. Segurament la versió cinematogràfica de François Ozon li va atorgar una notorietat extra, però cal reconèixer que el text és brillant i realment virtuós. La successió de capes i el joc de nines russes que proposa l’autor acaben per crear una gran fascinació entorn al fet d’escriure, creant una xarxa quasi indestructible entre realitat i ficció. Andrés Lima, per la seva banda, ha creat una direcció àgil i habilidosa que juga amb els fantasmes d’aquesta història i sembla posar en dubte allò que realment estem veient. Aquests dubtes augmenten amb el joc de transparències i el gran treball d’il·luminació de Marc […]

Vivim en una època marcada per les xarxes socials, la necessitat imperiosa d’agradar i l’exigència del reconeixement extern, que per a molts és el que els fa avançar en la vida, tant emocionalment com professionalment. Likes es centra sobretot en l’àmbit laboral i en com aquestes pressions externes influeixen en la presa de decisions. Els quatre personatges de l’obra són el que, a priori i segons la lògica actual, podríem qualificar de losers. Les seves carreres professionals estan estancades o bé en un carreró sense sortida, per la qual cosa necessiten donar un canvi de rumb i volar cap a un destí tan desconegut com perillós. El problema principal de la dramatúrgia de Roc Esquius és que costa d’arrencar i […]

Hi ha molts espectadors habituals de teatre que reconeixen que el que menys els interessa de Shakespeare són les seves comèdies, repletes de malentesos, equívocs, guerra de sexes i jocs de transvestisme. Si sou un d’aquests espectadors és possible que La tendresa no us interessi, ja que Alfredo Sanzol ret una mena d’homenatge ocult a aquesta fórmula que va causar furor en el Barroc i que després va anar derivant cap a altres subgèneres. És llàstima, però, que al recuperar una temàtica tan gastada no s’hagi arriscat una mica més ni s’hagin explorat aquelles zones d’ambigüitat que en els originals havien de dissimular-se amb els clàssics deus ex machina. Crec que el transvestisme de les tres protagonistes femenines podia haver […]

Estava clar que tard o d’hora el món d’Avatar -la famosa pel·lícula de James Cameron– i el Cirque du Soleil s’acabarien trobant. La megaproductora que porta a la companyia de circ canadenca, a hores d’ara la més famosa a tot el món, utilitza qualsevol inspiració per anar ampliant la seva llarga llista d’espectacles, que actualment arriba ja a 36. Si en el seu moment es van inspirar en Elvis, en els Beatles o en Michael Jackson -diuen que en breu faran, fins i tot, un espectacle sobre Lionel Messi-, no podia faltar una recreació de la lluna Pandora, amb els seus paisatges impossibles, les seves criatures extraordinàries i sobretot els na’vi, una raça humanoide de pell blava. Tot això es […]