Carles Armengol Gili

Va ser un dels espectacles més aplaudits al Festival d’Avignon i ara arriba per només dues funcions al Teatre Lliure. Saigon és un d’aquells muntatges que transcendeixen la seva pròpia idiosincràsia per acabar convertint-se en un esdeveniment. No és fàcil trobar una obra coral com aquesta, de més de tres hores de durada, amb actors francesos i vietnamites que posen sobre l’escenari una part de la història dels seus dos països, units irremeiablement per un passat colonial. I ho fan en un escenari enorme, hiperrealista i alhora atemporal, perquè el restaurant vietnamita on passa tot existeix en un dues èpoques i en dues ciutats a la vegada. L’espai, juntament amb les persones que el regenten (Marie-Antoniette i la seva neboda […]

Un dramaturg pot col·locar la seva obra a l’escenari que més li plagui, però segurament n’hi ha pocs que n’hagin escollit un de tant original com aquest: el sostre de la Capella Sixtina. I no és que tinguem com a protagonista a l’autor de tant memorable fresc, el renaixentista Miquel Àngel, sinó que pels andamis s’hi passegen dos artesans especialitzats en polir parets i reproduir els esbossos d’un artista que destacava més com a escultor que com a pintor. Tant Lapo com Loti, dos curiosos personatges, no paren de criticar i ridiculitzar al seu suposat mentor i enyoren treballar per a Rafael o per a Leonardo, a qui consideren autèntics genis. La veritat és que l’obra té el mèrit de […]

Hi ha obres, com aquesta, que pel seu plantejament i el fet històric que volen retratar provoquen d’entrada cert interès. En aquest cas la història és un d’aquells episodis de la Guerra Civil que causen estupor i sorpresa, sobretot per no ser tan coneguts com d’altres. El 1937 un vaixell carregat amb 456 nens i nenes, fills de republicans, va salpar cap a Mèxic amb l’objectiu de que passessin uns mesos allunyats de la violència i la misèria que ja s’havia instal·lat al país. La majoria d’ells ja no va tornar. A Los niños oscuros de Morelia dos únics actors es posen a la pell d’uns adolescents i s’oculten a l’interior d’una cabina per exorcitzar fantasmes del seu present més […]

Vam conèixer a Duncan Macmillan ara fa uns anys amb l’obra Pulmons, que va significar el primer gran èxit de crítica i públic de Sixto Paz Produccions. Ara la companyia torna a ell i sembla ser que el públic està responent amb la mateixa calidesa, perquè si una cosa té Macmillan és que connecta amb els espectadors de forma directa, sense gaires complicacions ni subterfugis. És cert que alguns titllaran l’obra d’ingènua o de naïf, que és un adjectiu que li escau força, però crec que el text afronta amb originalitat una història que podia haver-se representat com un drama psicològic de gran volada. Lluny d’això, l’autor ho converteix en un exercici interpretatiu, en un desafiament i també en un […]

Cor de Teatre és una formació que porta quasi vint anys treballant amb diferents formes de cant coral. L’any 2010 va participar a l’espectacle Operetta, de Jordi Purtí, i a partir d’aquí tot va canviar. Després va arribar Allegro, amb Paco Mir, i està clar que aquesta barreja entre cant i teatre s’havia convertit en el segell de la companyia. Ara arriba Troia, que continua amb la mateixa línia, tot i que introdueix una estructura argumental més clara, uns conceptes teatrals sòlids i un treball escenogràfic que realça el conjunt. No es renuncia a l’humor, però s’exploren nous gèneres, i la professionalitat dels integrants fa que s’arribin a assolir moments que abans no haguéssim pogut ni imaginar. Potser sí que, […]