Carles Armengol Gili

Els que coneixíem aquesta obra de Santiago Rusiñol ja fa anys que pensàvem que era el moment oportú perquè el TNC la recuperés, sobretot per les similituds entre el context de quan es va estrenar i el que viu actualment Catalunya. També era interessant revisar-la pel seu divertit i amable retrat del catalanisme més exacerbat, aspecte que en el seu moment va causar escàndol i avui ens provoca un somriure una mica més sa. Tal com deia el propi autor, “per estimar Catalunya, la cal riure”. El TNC ha apostat fort per aquesta proposta, i el resultat és un collage de folklore reciclat sota l’excel·lent i elegant direcció de Jordi Prat i Coll. El director i adaptador ha optat per […]

Aquesta és la història de tres amigues amb un pacte de joventut, però també és un viatge cap a la maternitat desitjada i l’alliberament de traves i encotillaments. Es tracta d’un musical íntim, amb un bon punt de partida, unes cançons que resulten i unes intèrprets (Mar Maestu, Maria Viñas i Elia Corral) que vocalment i actoralment donen el màxim. El que succeeix és que la dramatúrgia s’enreda en una mena de McGuffin que no porta enlloc, i a sobre no acaba de lligar bé amb la partitura d’Òscar Peñarroya. En ocasions dona la sensació que la trama avança cap a una direcció, mentre que les cançons alenteixen la seva evolució i parlen de temes secundaris, i en un musical […]

El mateix Bozzo ha dit que Maremar és molt diferent a tot el que Dagoll Dagom ha fet prèviament, i en part té raó, però també cal dir que el pòsit d’una companyia tant experta en musicals acaba apareixent de diferents maneres. Sense l’experiència dels petits musicals dels principi o de grans espectacles com Mar i Cel, Flor de nit o Scaramouche, entre d’altres, no podríem entendre ara aquesta aposta. El sentit del ritme, les solucions escèniques i fins i tot els recursos narratius ens remeten a tot el bagatge del que parlàvem; una llarga trajectòria en la que tampoc han faltat altres apostes arriscades, com Poe o La Perritxola, o espectacles que exploraven terrenys allunyats de la seva zona […]

Era l’any 1986 i encara no es parlava de l’empoderament de la dona ni del Me Too, però Shirley Valentine ja començava a fer el seu camí cap a l’alliberació. En aquells anys el monòleg va suposar un petit i modest revulsiu per a moltes espectadores de teatre (i també de cinema) de tot el món, fins al punt de convertir-se en una mena d’icona… i uns anys després en un personatge oblidat. A dia d’avui -i això és el més trist- el missatge d’aquesta obra de més de trenta anys torna a ser vigent i necessari. I no ho és perquè contingui un missatge revolucionari, sinó perquè des de la seva senzillesa i humanitat reivindica coses tan simples i […]

L’estrena del musical La cage aux folles es va produir a Nova York el 1983. L’obra de teatre en la que es basa s’havia estrenat deu anys abans, i en aquest temps ja se n’havien fet dues pel·lícules i se n’estava gestant una tercera. El fenomen havia nascut a Europa, concretament a França, però els productors de Broadway van veure la oportunitat d’aprofitar una comèdia que funcionava, un ambient colorit i vistós que encara no havien explotat prou -el dels transformistes- i una partitura que remetia al cabaret i a les melodies franceses que tan bé havien funcionat en altres èpoques. El resultat van ser diversos premis Tony, una cançó que va transcendir al propi musical (I am what I […]