Carles Armengol Gili

No es pot negar que La Veronal té un nivell tècnic envejable i que la seva carrera internacional està creixent com l’escuma. Les exigents coreografies de Marcos Morau, juntament amb la tècnica de tots els seus ballarins, fa que ens trobem davant d’una de les companyies de dansa més importants d’Europa; una companyia afincada a Catalunya i amb una ja llarga i fructífera trajectòria. A Pasionària utilitzen de nou el seu depurat estil, anomenat kova, en el que es distingeixen sobretot els moviments sincopats i pràcticament robòtics. En aquesta proposta sobre un món futur totalment deshumanitzat l’estil hi escau com un guant, aconseguint moments realment enlluernadors. El problema ve, però, quan la proposta es queda en l’estil i no troba […]

La companyia Cirque Alfonse va néixer de la unió de les famílies d’artistes Carabinier i Lépine, al Quebec (Canadà). A l’igual que altres companyies d’aquella regió, com ara Cirque du Soleil o Les 7 doigts de la main, han portat el nom i el prestigi del circ canadenc per tot el món. Ara arriben a Barcelona per oferir-nos el seu circ atàvic, gairebé primitiu, on el que més importa és el treball del cos i la seva relació amb els elements més simples, des de bancs, fuets, bols o estructures d’aparença rudimentària. No es busca cap mena de sofisticació, sinó que es va a l’arrel del treball físic. A diferència dels australians Circa, prou coneguts pels espectadors del Grec, tampoc […]

Jan Fabre és un artista belga que ha tocat quasi tots els pals del món de l’espectacle: dramaturg, director d’escena, coreògraf, dissenyador, etc. És per això que els seus espectacles són difícils de catalogar, ja que sovint s’acosten més a la performance que al teatre convencional. A Belgian Rules fa una dissecció de quatre hores del seu propi país, i també dels seus conciutadans. Un retrat gens amable ni complaent, que comença amb tota una declaració d’intencions: un borratxo es dirigeix al públic i, cervesa en mà, comença a explicar la història del país. De fet, les cerveses seran un leit motiv de l’espectacle, juntament amb els eriçons -una de les maneres de representar el caràcter dels belgues- i els […]

Quan algú escriu sobre un fet dramàtic de la seva pròpia vida, el text que en deriva sempre té quelcom que el fa únic, indestructible i molt personal. Clàudia Cedó ja ens va sorprendre fa uns tres anys amb Tortugues: la desacceleració de les partícules, un text juganer i enginyós que va convèncer a quasi tothom, però ara ens sacseja amb la història d’un avortament no desitjat. I ho fa meditadament, amb la mateixa fermesa des seus primers textos i amb una estructura teatral que ha acabat convertint l’espectacle en un èxit. La decisió de fer una obra coral, de barrejar-hi altres temes, de fer aparèixer un element incorpori i de dividir al personatge principal en dos són encerts dramatúrgics […]

Tenia moltes expectatives posades en aquest Grito Pelao, sobretot perquè al capdavant estan dues de les figures que més han fet per renovar el flamenc i trencar tota classe de motllos, Rocío Molina i Sílvia Pérez Cruz. Dues dones que s’atreveixen amb tot i que tard o d’hora havien de coincidir en un espectacle. Però malgrat les esperances dipositades, el crit ha esdevingut badall. Les més de dues hores de durada acaben per difuminar la idea inicial, la futura maternitat de Molina, i allarguen situacions i números fins arribar a l’esgotament. No es pot negar que les dues artistes són extraordinàries en els seus respectius gèneres i que hi ha escenes bellíssimes, sobretot cap al final, però és que quan […]