Carles Armengol Gili

Abans de res caldria precisar que Wilde és un autor en majúscules -els anglesos ho saben prou bé-, tot i que sovint es confon la seva obra amb un teatre passat de moda. Potser sí que l’ambientació de les obres ha jugat sovint a la contra, però està clar que els seus textos funcionen com un rellotge i són comèdia en estat pur. El seu humor va crear escola, fins al punt de que la seva fórmula de rèpliques i contrarèpliques constant, així com l’habilitat per introduir sentències fulminants, ha arribat fins els nostres dies. De fet, ho veiem sovint a moltes sitcoms i a altres tipus de comèdia. La importància de ser Frank té forma de vodevil, però amaga […]

Tractat de blanques va ser escrita per Enric Nolla el 2001, i el cert és que el seu missatge segueix desgraciadament vigent. Tot i que es tracta d’un text al·legòric i realment complex, es percep una clara voluntat de retratar als estrangers que han d’adaptar-se forçosament a un nou món que sovint els menysprea. Gràcies a l’energia i al treball minuciós de Carme Pla podem anar seguint -no sense dificultats- un text que pretén explicar-nos una idea més que no pas una història. És per això que el monòleg resulta críptic, a vegades capriciós, i fins i tot inintel·ligible en alguna escena. I si no fos pel treball d’una gran actriu i la complexa tasca de direcció de Marc Molina, […]

Abans de res cal saber amb el que ens trobarem: una locutora tancada en una cabina, un immens plató i una gran pantalla elevada on es projecta la pel·lícula que s’està fent allà mateix, en directe, a la vista del públic. Aquesta és la premissa més important, i quasi única, d’Ombra (Parla Euridice). Durant una hora i quart assistim a un rodatge, tot i que el procés de la filmació no es dramatitza en cap moment. Potser per això costa tant d’entrar en el muntatge, tot i que els que ho aconsegueixen queden absolutament meravellats. Suposo que és per la qüestió tècnica, francament insuperable i molt imaginativa. Però a part de la virgueria i l’allau de recursos, l’espectacle acaba resultant […]

Whistleblowers és el terme amb el que els anglesos anomenen a aquells que revelen, que denuncien o alerten, que ajuden amb la seva informació a desemmascarar organitzacions delictives realment complexes. Cada país té els seus casos, però a nivell mundial està clar que hi ha tres noms que destaquen per damunt de tots: Julian Assange, Chelsea Manning i Eduard Snowden. Aquesta obra ens parla de tots ells, i a més amb les seves pròpies paraules, ja que tot el que se’ns explica està extret de declaracions, entrevistes o enregistraments reals que es van obtenir de forma poc clara. Segons el programa de mà estem davant de teatre documental, tot i que pel meu gust crec que el que se’ns mostra està més a […]

Quan llegeixes que l’obra la protagonitzen un home, una dona i un corb comencen els dubtes sobre el que t’espera en el teatre. Si veus que l’espectacle es cataloga com de circ també costa fer-se’n una idea. Però finalment Baró d’Evel sempre sorprèn. Aquesta companyia franco-catalana, capitanejada pel fill de Tortell Poltrona, fa una magnífica barreja de dansa, teatre, exercicis d’equilibri i treball amb animals. Potser sí que és circ, però en tot cas un circ avantguardista i innovador, que explora nous camins i que fusiona els gèneres fins a difuminar-los o confondre’ls. Là és la primera part d’un díptic, i segurament sorprendrà per la seva senzillesa i el seu minimalisme formal. A partir de dos colors (el blanc i […]