Carles Armengol Gili

Els autors europeus que estaven a l’avantguarda abans de la segona guerra mundial no són fàcils de recuperar actualment. Eren avançats en aquells moments i ara resulten, en alguns casos, una mica desfasats o desubicats. Jo crec que és bo representar-los, recuperar-los com s’ha fet amb Bruckner (El mal de la joventut també es va adaptar el 2021 en el Lliure) i veure quins punts en comú tenen amb el moment actual que viu Europa. El problema, i aquí rau la polèmica d’algunes versions, és el to o la forma que cal utilitzar per veure’ls amb els ulls d’avui en dia. S’hi val tot? Aguanten aquests textos qualsevol tipus de posada en escena? Queda deslegitimat el seu discurs amb segons […]

Les comèdies de bulevard i tot el que s’ha derivat d’elles en els darrers anys (El sopar del idiotes, Sota teràpia, El nom, Quan temps em queda?, etc.) obeeixen sovint a una fórmula concreta i també a un tipus d’interpretació estereotipada per a que el públic sàpiga a què va i no s’emporti cap sorpresa. És un gènere, o subgènere, que no admet massa innovacions ni massa canvis. És per això que El favor s’erigeix com una petita excepció. Tot i seguir fil per randa una premissa sobre la que gira tot l’espectacle (aquí es planteja fins i tot abans de que comencin a aparèixer tots els personatges), la comèdia es centra en les personalitats dels quatre amics i els […]

Quan Josep Maria Pou va dirigir la seva versió de l’obra de Williams –concretament, l’any 2014- ja vaig comentar que aquesta era una de les peces més delicades i belles de l’autor nord-americà. Una peça que no ha envellit tant com altres de les seves, i que sobreviu al pas del temps per ser un petit drama domèstic, quotidià, amb personatges que entenem i comprenem des de la seva primera aparició. Evidentment, segueix essent una obra supeditada a un marc temporal, a una època concreta, ja que si no algunes actituds dels personatges no es podrien entendre de la mateixa manera. Això pot restar interès a alguns espectadors, però si et deixes emportar pel que senten els personatges tot resulta […]

Vicent Andrés Estellés és el poeta de les paraules senzilles, dels temes quotidians i populars. El poeta que va revolucionar la literatura valenciana a base d’explicar allò que passava al seu voltant, i també a casa seva, amb mots intel·ligibles i clars. La seva obra Coral Romput ja va inspirar un àlbum d’Ovidi Montllor i una reeixida adaptació escènica que va dirigir Joan Ollé en el 2008 al Lliure, amb un repartiment d’aquells que es fan recordar. Ara torna als escenaris, però en una versió totalment contraposada. Una versió minimalista, austera i quasi nua d’artificis. La veritat és que resulta fàcil per acostar-se a la paraula, per copsar el sentit més primigeni d’un llibre que no deixa de ser un […]

Pere Riera és un dels autors més interessants i exitosos de la seva generació. Potser no és dels més prolífics, ni tampoc dels més innovadors dramatúrgicament parlant, però el seu estil arriba sempre al públic de forma directa i encertada. Èxits com Desclassificats, Barcelona, Infàmia o La dona del 600 així ho avalen. Aquest cop ens presenta un text ja antic, del que s’havien fet diverses lectures dramatitzades però que mai havia arribat a l’escenari. Casa Calores és un text nostàlgic que gira entorn una casa i, per descomptat, de la família que l’habita. Un text costumista que ens recorda les primeres èpoques de Benet i Jornet o alguna de les obres de Jordi Casanovas, com per exemple Vilafranca. La […]