Carles Armengol Gili

Jonathan Larson va escriure Tick, tick… Boom! com a monòleg musical i autobiogràfic, però després de la seva prematura mort -just abans d’estrenar Rent a l’Off Broadway- la productora Victoria Leacock li encarrega a l’escriptor David Auburn que reconverteixi l’obra en una peça per a tres personatges. I així és com ha arribat fins a nosaltres… Una peça que ens parla de l’èxit i del fracàs, de l’Amèrica dels noranta, de la Sida, de les relacions personals i laborals… i en definitiva, de l’amor per la música. Ferran Guiu ha tingut en compte aquesta última idea i ha ideat un muntatge simple i efectiu, en el que les cançons esdevenen protagonistes. Unes cançons, per cert, que passen del rock a […]

Hi ha molts estils de comèdia i molts recursos diferents per fer riure al públic, però sempre he pensat que quan els actors (els actors, no els personatges) es posen a riure en escena per buscar la complicitat dels espectadors vol dir que alguna cosa no funciona… Sobretot si el recurs és postís i buscat, com sembla que passa en aquest muntatge de Prefiero que seamos amigos, obra de l’humorista francès Laurent Ruquier. Una obra que no dissimula el seu feble punt de partida ni la seva erràtica evolució, però que segurament funcionaria si s’hagués pres més seriosament i no com una antiga revista de Lina Morgan, on sí estaven permesos i acceptats determinats recursos que aquí grinyolen. No es pot negar […]

Aquesta reposició de Maria Estuard sembla haver estat més oportuna del que els mateixos programadors imaginaven. Quan a escena sentim parlar de les responsabilitats de l’Estat i del poder judicial no podem desconnectar del tot de la realitat… Hi ha un ressò llunyà que acompanya durant tota l’estona a les dues reines protagonistes, i quan al final -en els aplaudiments- les dues actrius que les interpreten deixen dos grans llaços grocs damunt d’unes cadires, tot sembla encaixar d’alguna manera. De fet, Schiller va aprofitar el text per reflexionar sobre la política, la justícia, la religió i altres elements que trasbalsaven l’Europa del seu moment, traslladant els principis del romanticisme a un argument històric que li importava relativament. Però deixant de […]

Leni Riefenstahl és una de les artistes més controvertides del segle XX. Les seves pel·lícules de propaganda per al règim nazi (El triomf de la voluntat i Olympia) i la seva suposada amistat amb Hitler van marcar la seva vida fins al final. Durant anys va estar litigant amb tots aquells que insinuaven la seva col·laboració amb crims de guerra, cosa que ella sempre va negar. L’obra de Valeria Schulzova i Roman Oleksak ens planteja una entrevista fictícia entre la cineasta i un dels presentadors estrella de la televisió americana, Johnny Carson, i a partir d’aquí obre interrogants molt interessants. On comença i on acaba la responsabilitat de l’artista? Fins a quin punt els artistes són víctimes o col·laboradors de les […]

L’any 1978, el director Robert Mulligan ja va dur al cinema aquesta obra de teatre de Bernard Slade. Així és com vaig descobrir, anys més tard, una història que barreja comèdia, romanticisme i nostàlgia. El seu principal encant és que parteix d’una premissa original -una parella d’adúlters decideix trobar-se només un cop l’any fins al final de les seves vides- per acabar explicant la història dels protagonistes i també la de les tres últimes dècades del país. A la versió americana es començava pel 1951 i el període escollit comprenia moments com l’arribada a la lluna o la guerra de Vietnam. Aquí, en canvi, el traductor i adaptador Hèctor Claramunt ha triat sàviament el període de la transició, començant pel […]