Carles Armengol Gili

Salomé apareix mencionada al Nou Testament com la filla d’Herodies, i se la relaciona amb la decapitació de Joan el Baptista. En aquell text no té ni nom. No seria fins a uns estudis posteriors que es recuperaria la seva identitat i sortirien detalls de la seva vida. És a partir d’aquí que centenars d’artistes es senten atrets per la seva història i l’acaben convertint en una llegenda, i fins i tot en símbol de la dona alliberada que expressa el seu desig sense ambigüitats. En aquest sentit, no s’ha d’oblidar l’obra teatral d’Òscar Wilde, l’òpera de Richard Strauss, les pintures de Tiziano i Caravaggio, i fins i tot algunes pel·lícules de l’antic Hollywood, on la princesa arribaria a tenir […]

Florian Zeller sempre m’ha semblat un autor excessivament sobrevalorat, igual que ja em va passar fa anys amb Yasmina Reza. Tan un com l’altre són autors correctes, hereus de la piece bien faite que tant agrada als francesos i posseïdors d’un talent que a vegades els acosta a petits moments de genialitat (El pare o Art, respectivament). Però si despullem La veritat de la mentida del seu artefacte original (els personatges emeten els seus pensaments en veu alta durant tota l’obra) ens quedem només amb una sofisticada comèdia de boulevard trufada de tòpics, alguns d’ells fins i tot ja superats i ratllant la incorrecció política. Posar en veu del personatge allò que passa pel seu cap, i que és millor […]

“Què passa quan la defensa a ultrança de la llibertat individual posa en perill la nostra manera d’entendre el món?” Aquesta pregunta del programa de mà resulta realment inquietant i és el motor que va fer que Joan Yago escrivís, fa ja més de sis anys, uns petits textos sobre dones que viuen en el nostre món però que ho fan de manera molt diferent, desafiant la nostra forma d’acceptar-les i comprendre-les. Són personatges ficticis basats en realitats excepcionals, moltes d’elles inspirades en programes televisius nord-americans com My strange addiction. El fet que totes siguin dones també és una manera de desafiar l’espectador, de posar-lo contra les cordes i de provocar connexions contradictòries. El resultat és un text hàbil, divertit […]

A l’igual que els protagonistes de les novel·les El procés, de Kafa, o les més modernes El móvil, de Javier Cercas, o Que nadie duerma, de Juan José Millás, el personatge principal de L’imperatiu categòric porta una vida del més normal i anodina fins que un dia es troba sobrepassat per la pressió de l’entorn. Un camí cap a la bogeria? O potser només una reacció, entre real i figurada, cap a un present que oprimeix? Segurament totes les respostes podrien ser vàlides, i fins i tot hi hauria la possibilitat de que tot fos un procés mental per escapar de la realitat. El gran encert de Victoria Szpunberg –i n’hi ha molts d’encerts en la seva proposta- és l’hàbil […]

Estem ja molt acostumats a que els actors i les actrius facin obres sobre ells mateixos. L’autoficció s’ha imposat en els nostres escenaris, especialment a les sales de proximitat, potser perquè resulta econòmic i pràctic i perquè cansats d’esperar propostes és molt millor llançar-se a la piscina d’un mateix i bussejar en allò que pot resultar atractiu i teatral. En alguns casos hi ha una necessitat imperiosa d’explicar un fet tràgic, traumàtic, a vegades fins i tot denunciable… Hem vist ja històries de tot tipus, i algunes es situen en terrenys menys críptics… tot i que també puguin resultar dolorosos. En el cas que ens ocupa es parla de l’èxit, i inevitablement del fracàs o la desil·lusió. Emparentada en certa […]