Carles Armengol Gili

Ara fa més de 20 anys, Paraules encadenades va convèncer a quasi tothom i va aconseguir un èxit sonat, d’aquells que encara es recorden. Ens va sorprendre pel seu guió enrevessat i juganer -molt de moda en el cinema dels noranta-, per la seva posada en escena brutal i per la descarnada composició dels dos actors, que en aquella època estaven en un moment professional molt dolç. No havíem vist una cosa així en un escenari i tot plegat va convertir l’obra de Galceran en una mena de clàssic immediat. Ara, amb el pas del temps, tot ha perdut efectivitat. El públic s’ha acostumat a artefactes de tota mena i a guions més elaborats. Encara conserva gran part del seu […]

Cinc dones relaten damunt d’un escenari les seves peripècies com a immigrants a Grècia. Es dediquen a netejar cases, oficines o teatres, i totes coincideixen en les dificultats per sobreviure en un país que, en un moment o un altre, els hi ha estat hostil. És cert que parlem de Grècia, però seria hipòcrita pensar que això no passa aquí o en qualsevol altre país europeu. D’aquí ve la grandesa de les seves intervencions, d’aquí sorgeix l’empatia amb el públic i la transversalitat del missatge. Ara bé, el teatre documental -molt de moda en els darrers anys- no deixa de ser teatre, i aquí és potser on Clean City no acaba de donar la talla… Les cinc dones protagonistes, que […]

Emmanuel Radnitzky, més conegut com a Man Ray, va ser un dels noms indissociables dels moviments dadaista i surrealista. Tot i que és conegut sobretot per la seva tasca com a fotògraf, podem assegurar que la seva definició més acurada s’inscriu dins de la categoria d’artista total. Aquest bagatge professional i la relació que va tenir amb les seves muses és el que ha servit de base a les coreògrafes Meritxell Barberà i Inma García per realitzar aquest inspirador espectacle. Les dues directores porten treballant juntes des del 2003 a la companyia valenciana Taiat Dansa, i el personatge de Ray ha estat en els darrers anys un element recurrent sobre el que han investigat i treballat diverses vegades. L’espectacle està format per […]

L’experiència de Miquel G. Font és llarga i variada. Després d’haver ballat amb el Béjar Ballet Lausanne, el Dominic Walsh Dance Theater, la Tanzcompagnie Oldenburg o la companyia Lanònima Imperial, el ballarí i coreògraf d’Arenys de Mar porta uns anys creant espectacles propis amb la productora Habemus Corpus. En aquesta ocasió, Aire suposa un espectacle més ambiciós que els anteriors: vuit ballarins, un cor en escena, quatre solistes i un treball videogràfic que adquireix força importància. Tot plegat per parlar-nos de la mort d’un grup de joves, o més ben dit del difícil trànsit que han de patir per anar cap a un estat superior. La principal pega d’Aire és que ambiciona massa i acaba essent un producte pretensiós. Potser […]

El treball de circ que s’està fent a l’Ateneu Popular Nou Barris és un fenomen que tard o d’hora mereixerà una atenció molt més gran que la que se li està donant. L’Ateneu s’està convertint en una font inesgotable de vocacions, aficionats i espectadors potencials. Dit això, val a dir que ja s’han celebrat 21 edicions del seu Circ d’Hivern, que cada cop s’allarga més en el temps i que aquesta vegada ha arribat fins a l’estiu del Grec. Invisibles és un muntatge que vol parlar dels refugiats, però sobretot de la gent que es veu obligada a fugir, potser d’una guerra o de la fam, però potser també d’elements més intangibles que poden afectar a qualsevol. Almenys aquesta és […]