Cinta Paloma Vila

Tres amigues que ronden la seixantena fan una escapa juntes per refer-se del dol per la mort d’una quarta companya, la més jove de totes elles. El que dues d’aquestes tres amigues no saben és que la Bàrbara —d’aquí ve el títol de l’obra—, abans de morir, va donar indicacions perquè reflexionessin, en un entorn concret, sobre la condició de dona, precisament el que les havia unit malgrat que cadascuna hagués pres camins vitals ben diferents. Aquesta és la premissa de què parteix Les Bàrbares, una comèdia escrita per la madrilenya Lucía Carballal i dirigida per perpetuenc David Selvas. Francesca Piñón, Cristina Plazas i María Pujalte interpreten tres personatges més o menys arquetípics: la que no ha estat mare per […]

En la sala fosca, només il·luminada per dos focus potents, una vídua que es comença a fer gran i un home amb incontinència verbal comparteixen escenari. Es tracta dels protagonistes de La tieta i Verbagàlia (1899), dues peces de l’escriptora ja prou reconeguda —i dubtem de si ja prou valorada— Víctor Català, que va suposar una renovació en la literatura catalana de principis del segle XX pels temes i l’estil punyents de la seva obra. Amb textos com aquests cal tenir en consideració que l’espectador no té la possibilitat de fer consultes al diccionari en temps real i que, per tant, la dicció i l’entesa del text són essencials perquè en pugui seguir el fil conductor. El director del muntatge, […]

Com ens recorda qui ens recorda? Quant de temps es pot mantenir viu un record? Diuen que cada vegada que recordem alguna cosa, la nostra memòria hi introdueix canvis. I què passa quan s’ha de recordar algú? Igual que pràcticament tot, la pròpia percepció d’un mateix varia al llarg de la vida, i pot distar encara més de la manera com ens veuen els altres. En un procés de dol, el silenci estalvia patiment? Potser a curt termini, però segurament no més enllà. Aquest és l’estil de preguntes i reflexions que planteja La vida suspesa, el primer text de la dramaturga Lucia Calamaro (Roma, 1969) que es representa a Catalunya, amb una bona traducció de Carles Fernández. Es tracta d’una […]

Des del dol per una filla, la por a la pròpia mort i alguns records d’infantesa fins a esmentar els trets superficials dels veïns o fer un exercici de metaescriptura. Vicent Andrés Estellés (País Valencià, 1924-1993) era un poeta extraordinari, i amb motiu del centenari del seu naixement, tots els esforços amb l’objectiu de recordar-lo o fer-lo descobrir són molt benvinguts, especialment si estan preparats amb la cura i la sensibilitat artística que fan justícia al poeta de Burjassot, com en aquest cas. L’espectacle Coral romput pren el mateix nom que el poema més extens d’Estellés: el componen més de mil dos-cents versos inclosos en el llibre La clau que obri tots els panys (1971). Que malgrat els canvis temàtics […]

Ricard Farré i Arnau Puig s’han atrevit a escriure una comèdia que, basada en fets reals, transporta l’espectador fins a un moment privilegiat de la història moderna: el París de finals del segle XVIII. Els dos dramaturgs s’encarreguen de mostrar en escena que el poble viu en unes condicions de misèria insostenibles que, amb el detonant de l’«assumpte del collar», d’un valor aproximat de vint-i-tres milions d’euros, acabaran desembocant en la fonamental Revolució Francesa. El principal al·licient d’El collar de la reina, ben dirigit per Adrià Aubert i Carla Coll, és la versatilitat dels dos únics actors del muntatge. Amb un ritme admirablement actiu i unes interpretacions ben emmotllades, Marta Pérez i Arnau Puig donen vida a més d’una desena […]