Cinta Paloma Vila

Les contradiccions humanes, els papers vitals secundaris, les hipocresies de la societat i la reclosa de certes emocions són temes que es col·loquen, molt ben posats, sobre l’escenari. Una actriu, sola en escena, es despulla interpretant un personatge poc definit a partir d’un text extremadament poètic i emocional i, en certs moments, també abstracte i enigmàtic. La segona millor, escrita a quatre mans per Berta Giraut —protagonista del monòleg, amb una interpretació molt destacable— i Ester Villamor —directora del muntatge, d’una delicadesa corprenedora—, és el projecte guanyador de la Beca Odisseu Eòlia i+D 2021. Un espectacle íntim de forma i de contingut que ens transporta, tant literalment com metafòricament, al soterrani de la quotidianitat. «Jo volia treballar de, no ser. […]

Dagoll Dagom és el referent per antonomàsia dels musicals en català i, després de L’alegria que passa, el sector i la societat quedaran orfes d’una companyia teatral amb gairebé cinquanta anys de trajectòria, que es diu aviat. Se’ns fa impossible d’imaginar que l’any 2024 no tinguem el Mar i cel amb què ja comptàvem, però sembla que la decisió és definitiva. L’agraïment i l’èxit de produccions com Antaviana (1978 i 1985), Mar i cel (1988, 2004 i 2014), Flor de nit (1992) o Cop de rock (2011), només per esmentar-ne algunes, seran un record permanent en l’imaginari col·lectiu. L’alegria que passa, dirigit per Marc Rosich, parteix d’un text que Santiago Rusiñol va escriure a finals del segle XIX i que, […]

Una construcció de plàstic, entre un laberint i una espiral, sembla dibuixar a l’escenari una al·legoria del que acollirà al llarg de noranta minuts: un muntatge intimista que, durant tres actes in crescendo, s’endinsa en la psicologia de quatre dones d’una família mentre l’espectador s’esforça a descobrir la part de veritat i la de fantasia per discernir els sentiments reals de les emocions fingides. Quatre dones i el sol va ser escrita l’any 1964 per Jordi Pere Cerdà (1920-2011), pseudònim d’Antoni Cayrol, poeta i dramaturg rossellonès. L’adaptació que n’han fet ara Pere Tomás i Roger Casamajor, que dirigeix l’espectacle, ens acosta força fidelment a la versió original del text. I és que la potència lingüística ajuda a forjar la personalitat […]

Els clàssics, encara que siguin contemporanis, ho són precisament per l’excel·lent capacitat de vincular l’espectador amb les emocions i els dilemes humans més elementals. Àlex Rigola signa la direcció d’aquesta adaptació lliure de Hedda Gabler, que se suma a la llista de versions teatrals, audiovisuals i literàries que s’han realitzat a partir del text que Henrik Ibsen va estrenar l’any 1891. Al teatre destaquen, en català i en l’última dècada, la de David Selvas (Hedda Gabler) i la de José Martret (HG. La reina de la bellesa). Quan l’espai físic queda reduït al més elemental —una estructura cúbica de fusta llisa, amb els bancs justos perquè hi segui el públic—, l’atenció se centra en els detalls dels gestos, en cada […]

La infanticida és el monòleg teatral amb què Caterina Albert (L’Escala, 1869-1966) va guanyar els Jocs Florals d’Olot l’any 1898. Pel segle i escaig que ens separa d’aquell moment, és molt de valorar que l’adaptació i la dramatúrgia que n’ha fet Marc Rosich mantinguin l’aura del text original. Més encara quan la peça s’ha convertit en una òpera electrònica amb composició musical de Clara Peya, que, lluny d’abstreure’ns del drama, ens acosta al patiment de la protagonista d’una manera original però autèntica. Neus Pàmies interpreta Nela, una dona enclaustrada en un espai indeterminat per haver matat la seva criatura. Atès que el títol ja ens revela el tema l’argument, la riquesa de l’espectacle rau en el fet de resseguir el […]