David Elfa Novoa

10 anys després del seu exitós pas per la Villarroel, tenim la sort de tornar a veure el mateix muntatge d’aquesta obra, ara al teatre Aquitània. Es tracta d’un text d’Edoardo Erba que destaca per una acurada estructura que confia plenament en el seu desenllaç (del qual més us val no saber absolutament res fins que el veieu), comportant un cert risc en el seu visionat fins que no s’arriba a ell, del qual s’en surt positivament. En aquest sentit, l’autor aposta per la fusió del realisme amb els continguts metafòrics, els quals esdevenen en un joc teatral amb una gran càrrega tan experiencial com discursiva. D’altra banda, en Joan Negrié i l’Albert Triola fan una gran feina actoral (i […]

Al contrari que al cinema, no és gaire habitual veure continuacions d’obres de teatre. N’hi ha, no diré que no, com la de Casa de nines, per exemple, però no és un fet freqüent, segurament degut a la seva viabilitat comercial. Així que quan vaig sentir que hi hauria una continuació de Smiley, una de les obres de teatre amb les que més vaig gaudir la dècada passada, va ser una doble grata sorpresa. Ara la por era saber si mantindria el nivell i si tindria sentit continuar-la, però un cop vista haig de dir que la meva resposta és un rotund sí. A més, una bona jugada és que no cal haver vist la primera part per gaudir de […]

Parlar sense ser escoltat (o no escoltant a l’altre), parlar només de temes trivials amb altres persones, qüestionar-se la pròpia felicitat o esquivar la pròpia por són alguns dels temes que reflecteix aquesta obra, la qual sap anar més enllà de fer riure i distreure a l’espectador. En aquest sentit, s’aposta per un teatre realista que exposa la seva temàtica amb molt d’humor, però sense renunciar en cap moment a la seva part més dura. Així, Nelson Valente troba un bon equilibri entre aquestes dues vessants, perfilant també uns personatges amb qui poder empatitzar. De fet, aquests són propers, no només per la temàtica reflectida a través de les seves paraules, sinó també per la forma de comportar-se, relacionar-se i, […]

L’any 1984, el teatre Tívoli de Barcelona va acollir l’estrena espanyola de A chorus line amb una companyia que procedia dels Estats Units per no ser capaços de trobar suficients candidats locals. Sens dubte, es volia repetir l’èxit que estava tenint a Broadway des de mitjans dels 70, a on es va arribar a convertir en el musical més vist fins a aquell moment aguantant en cartell 15 anys. Malgrat això, a Espanya no es va obtenir la resposta esperada i va estar molt poc temps als teatres, tant a Barcelona com sobretot a Madrid. Així doncs, el Tívoli torna a ser escenari d’aquest musical, recuperant l’aspecte minimalista i elegant de l’original. En aquest sentit, l’obra té una estructura similar […]

Després de més de dues dècades, torna al mateix teatre de la nostra ciutat el que ha estat considerat com un dels millors musicals de la història tant a nivell de crítica com de públic. Tot i conservar un bon record, ha passat tant de temps que sóc incapaç de poder comparar les dues produccions, més enllà de recordar alguna escena en concret del muntatge que es va fer als 90 dirigit per Ricard Reguant. Realment, es curiós que una obra amb tanta tirada hagi trigat tant de temps en ser reposada, però l’alt nombre de professionals a escena (32 actors i 15 músics) més tots els professionals que els acompanyen fa que sigui un espectacle arriscat, malgrat que d’entrada […]