David Elfa Novoa

Barcelona va rebent amb comptagotes musicals procedents de Broadway o, com en el cas de Priscilla, del West End londinenc. Es tracta d’un musical basat en una pel·lícula de culte australiana dels anys 90 que va donar veu als transformistes i transexuals i que va suposar un inesperat èxit comercial en el seu moment, enduent-se a més l’Òscar al millor vestuari. Així, en l’actual febre per adaptar pel·lícules a grans musicals de teatre, no sembla res estrany que aquest film tan vistós donés el salt als escenaris, resolent amb encert la translació d’una road movie al teatre, sense que aquesta grinyoli, i fent un ús molt adequat de l’autocar que dóna nom a l’obra, tant a nivell conceptual com escenogràfic. […]

En aquesta obra, un còmode apartament a Nova York serveix per pendre distància i evadir-se de la realitat en la que viu submergida el nostre món, així com per obrir un debat sobre com observem, com ens hem de sentir i com actuem davant les adversitats mundials des de l’oasi en el que vivim. Tanmateix, un cop els protagonistres viuen una treva des del seu apartament davant la perillositat del fotoperiodisme de guerra i del dilema moral en el que s’enfronten a la seva feina, aquesta aturada també serveix per prendre consciencia d’un món encara més difícil de combatre, el nostre mateix i el del coneixement del nostre propi jo. I es que quan no ens submergim en les coses […]

El títol d’aquesta obra pot portar a més d’una persona a no anar-la a veure, espantats per la possible espesor del seu text i per la por a que aquesta es faci feixuga. Realment, això no és així, ja que l’autor dota de comicitat a la història i aconsegueix fer digerible el contingut del text, sense cansar a l’espectador. Tot i això, el to de l’obra resulta massa forçat en alguns moments i la sobreactuació esdevé un inconvenient, la qual cosa és una llàstima perquè durant la major part de l’espectacle les actuacions resulten molt correctes, destacant un sublim Mario Gas. D’aquesta manera, la part de comèdia d’embolics resulta massa forçada en comparació amb la resta de l’espectacle, esdevenint irregular […]

Fa uns quince anys, vaig tenir l’oportunitat de veure aquesta obra en un muntatge dirigit per Josep Maria Flotats al Teatre Tívoli, el qual va suposar en el seu moment un èxit de crítica i públic. El text de Yasmina Reza arribava a la platea amb força i qüestionava el concepte d’art, alhora que disseccionava les relacions d’amistat. És va convertir en un èxit instantani i va passar a convertir-se en un clàssic contemporani, representant-se per tot el món. La versió que ens arriba ara al Teatre Goya és tot un encert a diferents nivells. No només aconsegueix transmetre a la perfecció el text de Reza, sinó que es fa d’una forma totalment dinàmica i encertant en el to còmic […]

L’Almeria teatre obre temporada i ho fa de forma potent amb un text de Josep Maria Benet i Jornet. Es tracta d’una peça que parteix d’una idea brillant, la qual proposa com una realitat totalment objectiva pot arribar a ser percebuda de manera antagònica des de dues percepcions diferents, sense que nosaltres com a espectadors siguem capaços de distingir l’autèntica. Així, podem observar els motius que poden portar als dos personatges a tenir la seva particular visió dels fets, i de la qual indefugiblement un dels dos està equivocat, fent-nos transitar entre ambdues percepcions al llarg de l’obra per intentar aclarir qui és capaç dels dos de discernir la realitat davant d’un fet fatídic com el que pressumptament ha passat. […]