David Elfa Novoa

Com molts de vosaltres, el primer cop que vaig veure actuar a María Galiana va ser a la pel·lícula Solas. Llavors, em va sorprendre la seva impecable forma de transmetre amb naturalitat les diferents emocions del personatge, aconseguint així una gran proximitat envers l’espectador a partir d’una interpretació basada en la senzillesa. Tot i que els anys han passat, l’actriu no ha perdut el seu tarannà característic i, en aquesta ocasió, torna a recuperar el rol de mare, tot oferint-nos un personatge tendre, proper i per al qual només podem sentir empatia. Així, dalt de l’escenari no ens trobem a una actriu de gairebé vuitanta anys, sinó que realment hi ha una mare parlant amb el seu fill. En aquest sentit, la química que s’estableix entre […]

La vida no acostuma a ser com un se l’espera i, molt menys, com un se la imagina durant la vida d’estudiant, la qual en aquell moment sembla haver arribat a un clímax que perdurarà per sempre. En aquest sentit, els tres personatges de l’obra evidencien un present mostrat de forma crua que no els acaba d’omplir i un passat al que se senten atrapats i que sembla no tenir espai dins del seu present. D’aquesta forma, una tempestat de sentiments i emocions no resoltes es donen lloc en cada un d’ells per separat, els quals esclaten inevitablement al trobar-se tots tres sense saber que fer amb aquestos i com gestionar-los. Potser, el passat no és tan idílic com es recorda o, potser, els sentiments del passat ja han caducat o també pot […]

Aquesta obra suposa el retorn als escenaris de l’actriu Rosa Novell després d’haver superat una greu malaltia que l’ha va deixar sense visió. Com sempre, és un plaer veure-la actuar, però a més, en aquesta ocasió, ens ofereix una lliçó de coratge i superació personal digne d’admirar. D’altra banda, podríem dir que ens trobem davant d’una obra que no és fácil de presenciar per a l’espectador. Llargues reflexions al voltant de l’autèntic significat de l’amistat, de la fidelitat i fins i tot de la cultura, entre d’altres conceptes, es fan difícils de digerir mentre s’està assegut a la butaca, tot i que no deixen de resultar-nos estimulants. De fet, el director ho sap i, en nombroses ocasions, sembla com si es disculpés […]

El forat es torna a obrir a la ciutat Comtal i ho fa en el mateix indret que ho va fer per primera vegada ara fa un any. En aquesta ocasió, s’ha volgut partir de l’exitosa fórmula original, tornant a potenciar els elements que brillaven en el seu moment i que donaven personalitat a l’espectacle, però sense caure en la repetició com a producte genèric. D’aquesta manera, mentre s’està presenciant aquesta segona part no dóna la sensació d’estar veient el mateix espectacle però amb altres artistes, sinó que realment és una continuació del mateix, a on s’exploren nous territoris i en el que no és extrictament necessari haver vist el primer d’ells per gaudir-lo. Tot i això, pel meu criteri, s’han introduït massa elements casposos que, en moments, treuen part […]

Claudio Tolcachir torna a la cartellera barcelonina després d’haver-nos delectat l’any passat amb la meravellosa El viento en un violín dins del Festival Grec. En aquesta ocasió, l’argentí torna a centrar-se en el nucli familiar, però l’utilitza per fer una esplèndida dissecció de la immaduresa emocional. I es que en aquesta obra, els cinc personatges que apareixen tenen grans dificultats per gestionar les seves pròpies emocions, convertint-se en víctimes d’ells mateixos i en una bomba de rellotgeria per tots plegats. Així, cap d’ells és conscient de la seva mancança, la qual provoca que s’arrosseguin els uns als altres en una espiral malaltisa d’emocions disfuncionals. En la mateixa direcció, cal destacar el gran treball que s’ha fet amb l’escenografia, la qual es troba carregada de significat metafòric. No es […]