David Elfa Novoa

Durant gran part d’aquest Festival Grec, la Sala Muntaner ha acollit aquesta simpàtica comèdia que, tot i no tenir grans pretensions, fa passar una estona agradable a l’espectador. Es tracta d’un text amb alguns altibaixos, però que gràcies al gran treball i a l’energia que desprenen els quatre actors aconsegueix tirar endevant. De fet, la interpretació i la direcció àgil de l’obra és el que resulta més destacable del seu conjunt, perdonant mancances com el fet de no aprofundir en un tema que resulta interessant de partida o el tenir un desenllaç construït per acontentar al gran públic. En la mateixa línea, podem dir que l’obra arrenca d’una forma interessant a nivell de contingut, però a mesura que aquesta avança […]

La vellesa és una etapa de la vida a on l’ésser humà ha d’enfrontar-se amb el pas del temps i amb si mateix, sovint sentint-se incomprés o abandonat per la gent que formava part del seu cercle íntim fins llavors. Entre d’altres factors propis de la tercera edat, aquests són els que trasllada dalt de l’escenari Peeping Tom a través d’un espectacle hipnòtic que ens situa dins d’un geriàtric per tal d’explicar-nos una història a través de la dramaturgia que intercala sorprenents peces de dansa contemporània. Aquestes mostren la virtuositat dels seus intèrprets, els quals demostren les seves dots actorals, juntament amb coreografies que juguen amb moviments d’aparença descontrolada i volàtil, com els sentiments viscuts pels personatges que apareixen en […]

Durant dos dies s’ha pogut gaudir de la companyia coreana Ahnsooyoung a la nostra ciutat, la qual ens ha portat tres peces dins d’un únic espectacle amb les quals ens hem pogut fer una idea del seu estil peculiar, trencador i multidisciplinar. De fet, sobre l’escenari es poden presenciar elements propis de la dansa, del teatre gestual o, fins i tot, dels mims, per exemple, a través de gags còmics, música clàssica o música de discoteca. Tot això és present sense que desentoni res, com si s’haguessin fusionat tots ells i en formessin un de nou. Per tant, es tracta d’un meritori treball dut a terme per uns ballarins-actors amb una tècnica impecable, els quals executen unes coreografies amb moviments […]

Ens anem apropant a l’equador del Festival i ho fem amb aquesta interessantísima proposta d’Alain Platel, tan difícil de definir com apassionant. Es tracta d’un espectacle a on ens trobem una actriu i cinc ballarins, tot fusionant dramaturgia amb expressió corporal, la qual es anomenada pel seu creador com a “dansa bastarda”. De fet, en aquest espectacle no trobem llargues escenes de ball, sinó que la feina dels intèrprets està enfocada a treballar corporalment els diferents sentiments viscuts per la protagonista, anant més enllà del que serien els habituals moviments de ball. Platel ens ubica dins d’un abocador de Rio de Janeiro, el qual està visualment aconseguit a través d’un gran escenari completament farcit de muntanyes de roba, en el […]

Córrer riscos i innovar poden ser considerades grans virtuts al món de les arts escèniques, ja que possibiliten el poder trobar noves formes d’expressió. No obstant, aquestes no sempre resulten encertades o, si més no, del gust de tothom. De fet, això és el que m’ha succeït amb aquest espectacle, ja que malauradament no he pogut connectar amb ell en cap moment. Hofesh Shechter ens proposa una música estrident i, fins i tot, pel meu gust molesta. A més, hi ha un abús d’una il·luminació crepuscular que, tot i estar tècnicament ben aconseguida, resulta cansina i enlletgeix l’acció a l’estar present en gairebé tot l’espectacle. De fet, un ús menys monòton d’aquesta hauria embellit l’aparició d’aquest tipus de llum. D’altra […]