David Elfa Novoa

Iniciatives com les del teatre Lliure amb el cicle Aixopluc sempre són d’agraïr, ja que permeten que obres exhibides en sales alternatives puguin arribar a un públic més ampli, allargant d’aquesta forma la seva vida escènica. En aquest cas, ens trobem amb una obra que es va poder veure aquesta passada primavera a la sala Atrium de Barcelona i que ara es reposa molt merescudament. Així doncs, es tracta d’una proposta original que resulta força atractiva per a l’espectador, gràcies a un univers propi i una estructura molt ben trobada. D’altra banda, les actrius estan sensacionals en els seus respectius papers, aportant frescor, tendresa i un toc de bogeria sana, tot aconseguint l’empatia del públic cap al seu únic personatge. […]

Els fogots sempre han donat molt de joc en el terreny de la ficció a través de la vis còmica. Així doncs, només era qüestió de temps que sorgís un espectacle com el que ara es presenta al teatre Condal i els convertís en protagonistes. Això sí, els productors de l’espectacle, dubtosos que el tema fos suficientment atractiu, es van encarregar que aquest tingués un embolcall luxós, suggerent i atractiu pel públic, tot guarnint la proposta de grans celebritats que, òbviament, encareixen el preu de l’entrada. Cal reconèixer que el resultat és un producte diferent i que totes aquestes excentricitats funcionen, les quals encaixen perfectament entre sí. Per començar, les intèrprets fan en general una bona feina i transmeten un […]

Per ser franc, haig de confessar que quan vaig sentir parlar d’aquesta obra, no les tenia totes amb mi. Realment, tenia els meus dubtes respecte a aquesta barreja del segle d’or espanyol amb l’actualitat, tot amanit amb cançons i versos. D’alguna forma, pensava que d’aquesta curiosa barreja podia sortir una obra casposa, tot i que els comentaris que anava escoltant d’ella anaven en una altra direcció. Per tant, vaig decidir anar a veure l’obra per tal d’opinar amb coneixement de causa, deixant enrere els meus prejudicis. I, francament, haig de dir que no podia estar més equivocat, ja que la companyia Ron Lalá ha creat un espectacle de gran qualitat, carregat d’originalitat i, sobretot, amb un tret que no és […]

Aquest espectacle suposa molt més que l’inauguració de la nova temporada del Teatre Nacional de Catalunya, ja que es tracta del primer muntatge sota la direcció de Xavier Albertí i, per tant, aquest ens pot donar pistes sobre com funcionarà el teatre sota la seva direcció. Sens dubte, veient-lo es pot apreciar una forma molt diferent de programar i fer teatre respecte a Sergi Belbel, el seu antecessor al càrrec. Però, malgrat aquestes diferències, trobem una coincidència a l’hora de deixar-lo o d’encetar-lo. I es que, curiosament, Belbel va acomiadar la seva trajectòria al Nacional actuant sota pseudònim en una de les seves últimes obres programades (“Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach”) i, de la mateixa manera, Albertí estrena el […]

Encara que sembli mentida, aquesta producció, que ja porta dos anys girant pel país, es tracta del primer muntatge de “Sonrisas y lágrimas” que puja sobre els escenaris del territori espanyol. Aquest fet és sorprenent, ja que la pel·lícula protagonitzada per Julie Andrews i realitzada de forma posterior a la seva estrena a Broadway va esdevenir un dels majors èxits cinematogràfics de tota la història i, segurament, es va convertir en el musical més conegut al nostre país. Com no podia ser d’una altra manera, l’espectacle que ens presenten al Tívoli es troba fidelment basat en el muntatge original de Broadway, en el qual es va inspirar la pel·lícula, permetent així al públic reviure la màgia que desprèn el muntatge, […]