Elsa Álvarez Forges

Pulmons es va poder veure fa un any a la Sala Beckett, on hi havia un llit de matrimoni com a únic element d’escenografia. A partir d’aquí, Carlota Olcina i Pau Roca van encarnar la vida d’una parella, des de l’enamorament fins a la vellesa i la mort. L’espectador deixa ben aviat de veure dos joves i un llit, ja que el text i la interpretació dels actors li fan imaginar ràpidament els escenaris d’una parella que va envellint mentre passa per tota mena de vicissituds. L’obra és enèrgica, propera i molt quotidiana. Per això ens sentim tan nostres els personatges i la seva història. La trama de l’obra està molt ben construïda, ja que la parella passa per tot […]

És una joia autèntica que el Liceu hagi programat una òpera tan meravellosa i plena de bellesa com Maria Stuarda, que no entenc per què no es representa més. És una òpera amb argument de fons històric —encara que sigui poc fidel a la història real—, que conté la confrontació entre dues reines molt poderoses: la d’Anglaterra, Elisabet Tudor, i la d’Escòcia, Maria Estuard. Les dues reines van ser Joyce DiDonato com a Maria i Silvia Tro com a Elisabetta. DiDonato és una cantant perfecta, amb una veu preciosa i avellutada, una tècnica impol·luta, un frasseig excel·lent i una línia de cant delicada, molt adient per al belcanto. Ara bé, és una mezzosoprano que aquí fa un paper de soprano, […]

En aquest Hamlet, la Sala Atrium es transforma de dalt a baix per acollir un muntatge originalíssim. Si sempre l’havíem vista amb una grada estreta al davant d’un escenari reduït, aquí han aprofitat la llargada de la sala per convertir-ne la part central en un escenari enfilat damunt d’una tarima de fusta formada per blocs que es pleguen i es despleguen com si fossin peces de lego, i sota dels quals hi ha aigua. L’únic objecte físic d’escenografia és la copa, símbol del verí i de la mort, omnipresent en tota l’obra, que està tenyida de mort, com tots sabem. Potser l’única observació crítica que faria a aquest muntatge tan imaginatiu és que el líquid de la copa sigui transparent […]

Tortugues és una comèdia amb un humor que esdevé més negre a mesura que avança la història. Quan parlem d’experiments científics de resultats incerts amb persones és difícil fer broma, però el text de Clàudia Cedó aconsegueix tractar el tema amb delicadesa, elegància i sentit de l’humor, malgrat que no ens podem abstreure del que hi ha al darrere d’allò que ens fa riure. Dos científics ambiciosos i amb pocs escrúpols decideixen provar un medicament en fase experimental en un humà per observar-ne les reaccions. L’efecte que fa és que li desaccelera l’organisme fins a extrems insospitats. Tortugues no deixa de ser una trama d’històries creuades, en aquest cas, les de dues parelles: la dels científics i la de les […]

Santa Nit és una versió molt lliure i portada a la Barcelona dels nostres dies d’Els pastorets. De fet, és tan lliure que només ens recorda vagament l’obra popular. Per damunt de tot, és una comèdia molt divertida feta a base de personatges i d’històries creuades. Els dos pastorets en aquest cas són dos joves sense feina que volen anar a visitar una amiga que està a punt de parir. Ivan Benet i Marc Rodríguez són aquests «pastorets». Rodríguez és un actor que personalment m’encanta perquè té un do molt especial per a la comèdia. Cristina Genebat, que fins ara només coneixíem com a actriu i traductora, amb Santa Nit es revela com una autora molt solvent, ja que la […]