Elsa Álvarez Forges

El que comença sent una reunió de veïns ben aviat pren un camí extravagant, gairebé oníric, en què el veí nou és objecte d’examen per veure si els altres el poden acceptar al barri. La gent molesta és alhora una comèdia negra i un thriller psicològic, tot plegat amb un regust de 1984. Els set joves actors que interpreten aquesta obra provenen de l’escola de teatre Eòlia, i des d’aquí els felicito i aplaudeixo, ja que per a mi sempre és una alegria descobrir actors nous. En aquest cas, a banda del treball actoral hi ha també un text original, divertit i incisiu de Carles Mallol. Actualment no és cosa corrent veure una obra amb tants actors a escena, i […]

Aquesta és la segona obra escandinava que podem veure enguany al Versus Teatre. L’altra va ser Kyla, del suec Lars Norén, una obra amarada de violència verbal que tracta el tema del racisme i la xenofòbia actuals al món occidental. Em va impactar tant que vaig tenir moltes ganes de veure Hivern, tot i que sabia que argumentalment no hi tenia res a veure. Certament, Hivern és una obra freda, despullada i desangelada en tots els sentits. Dos personatges, un escenari on només hi ha neu i un diàleg sec, entretallat i sovint repetitiu són els elements de què es compon aquest hivern del noruec Jon Fosse. Dos desconeguts, un home i una dona, es troben en un espai obert […]

Feia més de dotze anys que La Traviata no es representava al Liceu, cosa estranya en una òpera tan popular. Malgrat la meva predilecció per l’òpera germànica, La Traviata m’agrada molt perquè té un argument senzill, una música incisiva i diàfana, i sobretot, un segon acte meravellós i corprenedor. Ara bé, La Traviata que hem vist al Liceu deixa un regust no gaire dolç. Vaig optar per sentir el repartiment encapçalat per Elena Mosuc i Àngel Òdena. El tenor que havia de completar el trio protagonista, Michael Fabiano, va cancel·lar, com ja és habitual al Liceu, i va ser substituït pel mediocre Leonardo Capalbo. El gran triomfador de la nit va ser, sense cap mena de dubte, Àngel Òdena, que […]

Sóc una gran entusiasta del teatre dins el teatre, com de la literatura dins la literatura. Tant una cosa com l’altra són un joc de miralls molt atractiu i intel·lectualment molt estimulant que ens transporta a realitats gairebé paral·leles. Això és exactament el que passa a A la vora de l’aigua, de la companyia belga La Fabrique Imaginaire, integrada pels dramaturgs Ève Bonfanti i Yves Hunstad. Amb només una taula verda i dues cadires com a escenografia, els dos actors-autors ens expliquen una història dins la història. La funció s’inicia en un moment indefinit de manera informal i veiem els autors, que parlen de l’obra que han escrit i que estan a punt de començar a assajar. Però al cap […]

Vaig tenir ganes de veure Pensaments secrets des que vaig saber que es faria a la Sala Muntaner per molts motius: perquè David Lodge és un autor que m’agrada molt, perquè Mercè Pons i Àlex Casanovas més enllà de dues cares conegudes són dos grans actors i perquè la Sala Muntaner gairebé sempre l’encerta en les obres que programa. Val a dir que totes les meves expectatives es van complir amb escreix. Amb una escenografia del tot minimalista, Pons i Casanovas aconsegueixen crear i recrear l’atmosfera d’una bombolla on només viuen ells dos dins el marc d’un campus universitari. L’obra és un diàleg constant entre una novel·lista i un científic sobre l’origen de la consciència i les emocions, sobre ciència […]