Francesc Esteve i Tomàs

Ostres, el que m’ha costat anar a veure aquesta obra! Me la vaig perdre quan es va programar primer al Teatre Akadèmia i després al Teatre de l’Aurora, però ara torna de nou i, a la tercera, hi hem pogut anar. Quina bona estona hem passat! La farsa de Walworth és una obra on es representa una altra obra. Una comèdia plena de gags que s’acaba convertint en un petit drama. La veritat és que inicialment (i amb molta distància) m’ha recordat Good bye Lennin per la farsa que una família realitza diàriament, però aquest cop amb una reiteració diària (diguem que parlem del dia de la marmota d’Atrapado en el tiempo), per finalitzar amb una saga familiar amb sorpresa […]

Tornem un altre cop al Parking d’hivern amb Parking Shakespeare. Si primer va ser la seva versió de Pell de Mercuri i posteriorment Woyzeck ara tornen amb Les males persones. Una versió molt lliure Friedrich Shiller realitzada per Carles Mallol. Un altre cop han adaptat un text que no és fàcil. Com sempre tant en les seves funcions d’hivern com d’estiu treballen sense suport tècnic, o millor dit jugant amb el que tenen disponible a l’aire lliure o l’espai escollit. I realitzar-ho sense tècnic de so o de llum, té el seu encant i el seu perill. Com sempre enamorat dels Parking Shakespeare per realitzar les seves propostes en espais no convencionals, m’agrada la seva oferta teatral i la seva gosadia per […]

La Llista, aquesta fal·lera per realitzar llistes és la roda que porta a la desesperació a la protagonista. De mica en mica vas entrant en aquest cercle viciós que porta a la protagonista a un punt de bogeria. En el transcurs de l’obra ens va visualitzant els diferents estats d’ànims fins arribar al desequilibri. Els monòlegs et demanen estar atent per no perdre’t des d’un primer moment, i en aquest cas no he tingut cap moment de fugida. Des de l’inici Laia Marull m’ha atrapat tant per la seva veu com per la seva energia. Crec que s’ha de veure per el gran treball que realitza Laia Marull, entre d’altres coses. Seguim ….

El primer que tinc en ment al pensar en Don Juan, és el fet de ser una d’aquelles obres que surts encantat per el que has vist. La màgia per l’escenografia i el lloc de llum perfectament lligat amb la perfecció en que Miquel Gallardo aconsegueix donar vida a tots els personatges. Poques vegades he pogut veure com una titella ofereix una actuació i t’oblides del titellaire. A més, en aquest cas, Miquel dóna vida a la titella a la vegada que actua. Un doble esforç !! Avui a més he tingut la sort de poder assistir a una xerrada amb l’artista i amb la noticia que gràcies a l’èxit que té aquesta proposta han pogut prorrogar fins el 14 […]

Ahir vaig anar a l’estrena de Ronda Naval, i la primera impressió va ser que s’en van sortir força bé. Ens trobem amb una bona col·lecció de personatges posats en el naugragi de Panoràmic. Una excusa per explicar una visió de la vida (diguem’ne un xic surrealista). Un home corrent, una bleda, un capità amb principis, un hipnotitzador … i un parell de personatges més. Amb molt moviment, canvi de vestuari van poder realitzar el trasllat de la novel·la a l’escenari. Tot i la complexitat del llibre, s’han quedat la part divertida i desconcertant.   I tinc un dubte un cop vist l’obra…