Francesc Esteve i Tomàs

Quasi un any per poder estrenar-me en la Sala Hiroshima, i sembla que la cosa ha valgut la pena. Hi ha obres en que no entres en la seva trama, d’altres que triguem una mica però un cop ho has fet ja flueix i les últimes i més difícils és entrar des d’un primer moment. I aquesta ha estat la ocasió, des del primer moment he entrat en la història. Una obra trencadora en tots els sentits. S’ha de dir que en un primer moment ja ens diuen com finalitza l’obra, ens treuen la sorpresa final cosa que desconcerta en un primer moment. Però el que aconsegueix és poder deixar-nos dur per el que succeeix en aquell instant. La resta […]

Aquest mes de febrer se celebra el cinquè aniversari de la Sala Atrium, i quina millor forma per celebrar-ho que tornar a portar a escena el primer muntatge que es va representar, amb nou repartiment i direcció de Jordi Prat i Coll. Ha estat tot un encert. S’ha de dir que hi he anat sense saber gaire el que anava a veure, i he entrat a les portes de l’infern sense cap problema. La presentació dels personatges m’ha semblat genial, a més de la criada/ascensorista Kathy Sey que m’ha agradat en cada una de les seves aparicions. Tan quan feia acte de presencia com ascensorista, com en la seva pròpia veu. La resta d’actors han estat genials en uns papers […]

Ostres, el que m’ha costat anar a veure aquesta obra! Me la vaig perdre quan es va programar primer al Teatre Akadèmia i després al Teatre de l’Aurora, però ara torna de nou i, a la tercera, hi hem pogut anar. Quina bona estona hem passat! La farsa de Walworth és una obra on es representa una altra obra. Una comèdia plena de gags que s’acaba convertint en un petit drama. La veritat és que inicialment (i amb molta distància) m’ha recordat Good bye Lennin per la farsa que una família realitza diàriament, però aquest cop amb una reiteració diària (diguem que parlem del dia de la marmota d’Atrapado en el tiempo), per finalitzar amb una saga familiar amb sorpresa […]

Tornem un altre cop al Parking d’hivern amb Parking Shakespeare. Si primer va ser la seva versió de Pell de Mercuri i posteriorment Woyzeck ara tornen amb Les males persones. Una versió molt lliure Friedrich Shiller realitzada per Carles Mallol. Un altre cop han adaptat un text que no és fàcil. Com sempre tant en les seves funcions d’hivern com d’estiu treballen sense suport tècnic, o millor dit jugant amb el que tenen disponible a l’aire lliure o l’espai escollit. I realitzar-ho sense tècnic de so o de llum, té el seu encant i el seu perill. Com sempre enamorat dels Parking Shakespeare per realitzar les seves propostes en espais no convencionals, m’agrada la seva oferta teatral i la seva […]

La Llista, aquesta fal·lera per realitzar llistes és la roda que porta a la desesperació a la protagonista. De mica en mica vas entrant en aquest cercle viciós que porta a la protagonista a un punt de bogeria. En el transcurs de l’obra ens va visualitzant els diferents estats d’ànims fins arribar al desequilibri. Els monòlegs et demanen estar atent per no perdre’t des d’un primer moment, i en aquest cas no he tingut cap moment de fugida. Des de l’inici Laia Marull m’ha atrapat tant per la seva veu com per la seva energia. Crec que s’ha de veure per el gran treball que realitza Laia Marull, entre d’altres coses. Seguim ….