Francesc Esteve i Tomàs

Si ja estàs fart de la Barcelona postolímpica, la del Mobile Word Congres i vols tornar a la Barcelona canalla, transgressora, aquella on t’enamores de les persones, la de la Rambla i l’estil dels 80’s. No has de deixar d’anar-hi. Copi i Ocaña al purgatori, muntatge creat fa 10 anys, torna de nou amb Oriol Guinart i Víctor Álvaro, amb la incorporació de Jaume Madaula en el paper de l’ombra de Passolini. T’has de deixar captivar per la paraula, els monòlegs que desgranen els tres personatges per comprendre tot el que vam viure. Amb un rerefons reivindicatiu, Marc Rosich ens presenta com han viscut aquests dos artistes, en aquest espai format com un ring carregat de plomes per els quatre […]

Encara sóc a temps de fer una recomanació. Teniu aquest cap de setmana per apropar-vos al teatre Akadèmia i descobrir el que se sent sól davant la vida. Estem davant un moment en la vida del dramaturg suec August Strindberg, que ens porta ens diferents moments del passat del protagonista/autor. Amb una escenografia minimalista, aconsegueix endinsar-nos en la solitud del personatge. Quan veiem a Marc Martínez d’esquena al públic, assegut al sofà i mirant el mirall reflectint-se a ell mateix davant tot el públic és pot veure la buidor del protagonista en la seva vida. Les imatges audiovisuals reflectides al mirall/pantalla donen una força al relat que Marc va realitzant durant tota l’obra. A més d’aquells moments musicals que el […]

El punt de partida, el canvi de sexe. Un tema que hem pogut veure anteriorment, però poques vegades el d’una dona que es sent home. Amb la seva implicació ètica des d’un inici, deixa per l’espectador aquesta funció i ens mostra una història plena de dubtes. Un espectacle de dansa-teatre-música que et remou i et planteja preguntes. Amb un inici espectacular, on pots adonar-te de l’angoixa que viu el protagonista.Podem veure el repte per poder avançar en la societat quan no ets acceptat. Una societat binària, on tot és blanc o negre, home o dona. Espectaculars els moments de dansa, tot i ser un profà en la matèria, m’han pogut transmetre sentiment amb el seu moviment.I un gran aplaudiment per […]

Ja he pogut assistir a la funció de El rei Lear amb direcció de Lluís Pasqual. I el primer que puc dir és que vaig sortir amb ganes de més i totalment entregat a l’obra. S’ha de dir que és l’obra de la Núria Espert, però tot i l’esforç que realitza, els guanyadors absoluts de l’obra han estat la triada formada per Julio Manrique, David Selvas i Ramon Madaula, que estan esplèndids. Sense deixar de esmentar el gran treball de Teresa Lozano. Teresa Lozano, en el seu paper de bufó del rei, que entre bromes, versos i cançons ens indica que succeirà és un paper divertit i un caramel per aquesta actriu. Una primera part genial, encara que trencada per […]

Per a tots els públics, és el primer que puc dir sobre aquest espectacle. S’ha de dir que no és cap obra de teatre, ni res semblant. L’orquestra de Cambra de l’Empordà ha deixat de costat la part més elitista de la música clàssica. Ha entrat en un joc per poder entrar facilment en aquest estíl de música. S’ha de dir que li falta una mica de rodatge, hi ha moments força convincents (dins de la proposta que estem parlant) però que a vegades semblen repetitius. Hem de pensar que parlem de músics i en cap cas d’actors. Impliquen a l’espectador en tot moment. Realitzen una peça amb el públic com a músics (moment de fotografies dels acompanyants). He de […]