Francesc Esteve i Tomàs

Entrem a la Sala Atrium de Barcelona a primera fila. Sabem que tenim una història crua, ja que ens ho han comentat anteriorment, i ens trobem amb una obra crua i que et sacseja d’inici a fi. Ens trobem amb un monòleg a dues veus. Un testimoni de la opressió dels homes, de la societat i de la religió. Si en lloc d’Al·là li posem un altre nom, és totalment viable. Un monòleg que per moments és un diàleg intern de la protagonista. Tant la Mireia Trias com Judith Farrés fan un paper excel·lent i van ser aplaudides durant una bona estona per el públic. Tot i que queden poques funcions, si teniu oportunitat de poder assistir, no ho dubteu. […]

És una funció en dues parts. La primera amb la visió de la primera dama (una gran Rosa Renom com a protagonista) i l’altre amb el president (Francesc Orella). S’ha de dir que la primera part és la més energètica. Amb Rosa Renom i Montse Perez. Tot i que la veu cantant és Rosa Renom, les repliques que Montse Perez realitza sense paraules, amb un treball gestual genial, són magnífiques. Una segona part amb Francesc Orella com a protagonista, és la contrapartida del que ens ha explicat anteriorment la primera dama. Per mi, una mica més farragós.. Si vols veure la resta…

Amb un text que podria ser com la dels altres d’aquesta temàtica, però que no ens deixa indiferents. Ens vesteixen una història en petits relats. I la força interpretativa de les 3 actrius, i d’un protagonista addicional amb els efectes sonors que tenim durant tota l’obra. Podem passar de l’angoixa al somriure sense adonar-nos. I tot gràcies al treball que ens mostren aquestes actrius. Una de les obres que més m’han agradat en les sales teatrals; i a més ..

Temporada de doblet amb Dagoll Dagom, primer amb Mar i Cel i ara amb Flor de Nit-el Cabaret. Una revisió en petit format que guanya durant la funció. Tenen tot disponible per un èxit, amb un bon material que ha realitzat Guinovart amb les seves partitures, i una història que enganxa des de l’inici. Com que tenim l’escenari d’un cabaret, ja és un punt guanyat el punt canalla que han buscat. I han begut de les fonts del cabaret que tothom tenim al cap. La visió que Bob Fosse el tenim present en tot moment. Hi ha moment genials, un d’aquells detalls que et guanya per l’original del joc de llums i ombres per presentar-nos els burgesos i ..més

Resulta que la companyia belga La Societé de la Mouffette ha vingut a Barcelona, dintre de la V Cicle de companyies en Xarxa, al Teatre Tantarantana. I ha passat una mica amagat entre els espectadors. I s’ha de dir que ha estat un espectacle genial. Una proposta arriscada per part d’aquesta companyia formada per joves. Et sorprèn des de l’inici de l’espectacle, amb personatges foscos i ambigus. Tot i així, creen una atmosfera poètica i un fil narratiu amb diferents salts, tant d’escenari com de temps. Tot i que la manipulació de les titelles es realitzen amb una o dues persones (segons del moment) i a cara descoberta, tenim una gran connexió entre ells i no desentona en l’obra. Hi […]