Francesc Esteve i Tomàs

Dues consideracions abans de tot. Encara que la temàtica ha estat plantejada d’una forma molt atractiva, no ha estat el mateix el muntatge que vaig poder veure. La història resulta massa densa, sense un ritme que acompanyi i és el que més es troba a faltar durant aquestes dues hores. La gent semblava desconnectar durant moments. Un encert l’elecció d’Andrés Herrera. L’esgotament de Joel Joan ha estat, segur, un cop dur inicialment. Siguem sincers, tot i els detractors, hi ha força gent que el segueix. Ara un cop vist l’obra em sembla que s’ha encertat de ple aquesta substitució. I la interpretació de Pepo Blasco com a personatge més humà dels que apareix, i aquell moment de la Sandra Monclús […]

Des d’un primer moment ens trobem a Joan Carles Suau estirat al terra, amb la mirada perduda. Pot ser que siguin 10 o 15 minuts fins que tothom és al seu lloc. Però ja et sents una mica incomodat. Veus els seus ulls d’aprop i sents les seves llàgrimes. El joc d’unes imatges minimalistes, amb les projeccions, ha estat el menys encertat de la posada en escena. Volem socialitzar a través de les xarxes, en aquest cas un xat, i sobreviure d’aquesta jungla (fins i tot digital) per arribar a la nostra fi. Seguim amb l’opinió

Una de les obres del dramaturg Àngel Guimerà, i una de les més populars que va escriure. Tot un clàssic del repertori teatral català ara amb un únic actor per representar a tots els personatges. Del pur minimalisme inicial de l’escenari, fins al minimalisme en el conjunt actoral. La primera impressió que he rebut, és el poder seguir sense cap problema la història i les converses entre els diferents personatges, encara que tenim un únic actor a escena. Tot un treball de direcció de Pau Miró. Ja han comentat que aquest espectacle el recordarem durant anys, i fins i tot direm que “nosaltres vam gaudir d’aquesta Terra Baixa“. Pot ser que no amb tanta enfàsis, si que podrem recordar-ho durant […]

Entrem a la Sala Atrium de Barcelona a primera fila. Sabem que tenim una història crua, ja que ens ho han comentat anteriorment, i ens trobem amb una obra crua i que et sacseja d’inici a fi. Ens trobem amb un monòleg a dues veus. Un testimoni de la opressió dels homes, de la societat i de la religió. Si en lloc d’Al·là li posem un altre nom, és totalment viable. Un monòleg que per moments és un diàleg intern de la protagonista. Tant la Mireia Trias com Judith Farrés fan un paper excel·lent i van ser aplaudides durant una bona estona per el públic. Tot i que queden poques funcions, si teniu oportunitat de poder assistir, no ho dubteu. […]

És una funció en dues parts. La primera amb la visió de la primera dama (una gran Rosa Renom com a protagonista) i l’altre amb el president (Francesc Orella). S’ha de dir que la primera part és la més energètica. Amb Rosa Renom i Montse Perez. Tot i que la veu cantant és Rosa Renom, les repliques que Montse Perez realitza sense paraules, amb un treball gestual genial, són magnífiques. Una segona part amb Francesc Orella com a protagonista, és la contrapartida del que ens ha explicat anteriorment la primera dama. Per mi, una mica més farragós.. Si vols veure la resta…